Jordi Llavina (Trobada a la xarxa)
Vetlla, es un romanç exempt d’artificis, que ens situa en la narració de la bellesa insòlita del quotidià a través del temps, en què Jordi Llavina expressa sentiments. Fa servir l’Oda, en l’enyor; la Cançó, en l’evocació i l’Elegia, en la translació del passat al present.
És fàcil endinsar-se en l’itinerari vital del broll de versos, ajudats per l’espígol de referències musicals i literàries que compassen la vida que hi batega. El compàs de la música és la millor eina per recordar i projectar l’essència de les imatges que esdevenen i ens guien a la comprensió del nucli del missatge. No hi ha millor manera de reprendre el cultiu que romania en guaret a les portes del somni i que ens ajuda a perpetuar-nos en passatges i paisatges que ens van corprendre. La nomenclatura literària és important, a banda de les referències a Alcover, Shakespeare i Hesse, entre d’altres, perquè ens ajuda a recórrer la cronologia amorosa i la visibilitat poètica de l’autor mitjançant el personatge que el representa.
Al llarg de l’obra queda palesa l’atenció en moments importants de la vida que impliquen estar alerta. L’allunyament assenyalat per un ratllat a sobre d’un pronom del principi, que transforma la personalització en quelcom neutre i indefinit i anul•la la dependència amorosa, al final esclata en noves vetlles. Aquestes són múltiples i s’omplen de vida en la sendera, sempre nova, del llibre que llegim a mesura que anem vivint.
“Vetlla”, es un romance exento de artificios, que nos sitúa en la narración de la belleza insólita de lo cotidiano a través del tiempo, en que Jordi Llavina expresa sentimientos. Utiliza la Oda, en la añoranza, la Canción, en la evocación y la Elegía, en la traslación del pasado al presente.
Es fácil adentrarse en el itinerario vital del chorro de versos, ayudados por la espiga de referencias musicales y literarias que acompasan la vida que late en ellos. El compás de la música es la mejor herramienta para recordar y proyectar la esencia de las imágenes que se convierten y nos guían a la comprensión del núcleo del mensaje. No hay mejor manera de retomar el cultivo que permanecía en barbecho a las puertas del sueño y que nos ayuda a perpetuar-nos en pasajes y paisajes que nos cautivaron. La nomenclatura literaria es importante, aparte de las referencias a Alcover, Shakespeare y Hesse, entre otros, porque nos ayuda a recorrer la cronología amorosa y la visibilidad poética del autor mediante el personaje que lo representa.
A lo largo de la obra queda patente la atención en momentos importantes de la vida que implican estar alerta. El alejamiento señalado por un rayado sobre un pronombre del principio, que transforma la personalización en algo neutro e indefinido y anula la dependencia amorosa, al final estalla en nuevas vigilias. Éstas son múltiples y se llenan de vida en la vereda, siempre nueva, del libro que leemos a medida que vamos viviendo.
L’amiga em va regalar un
llibre
que sempre més m’ha
acompanyat.
Conserva entre les
velles pàgines
aquella prima cinta
negra
que m’ajudava a trobar
el vers
que encara havia de
llegir.
Avui la cinta és una
trena
esbadiada, i el cartró
de la coberta té un
doblec
que és com la nafra
d’una cara.
Quan em va fer present
del llibre,
ella, com jo, també era
jove.
Si en vam llegir, plegats, de versos
de l’obra que anys
després jo hauria
de repassar sol. el paper,
que ja era groc, ha criat taques,
que ja era groc, ha criat taques,
taques no gaire
diferents
de les que han escollit
la pell
d’aquestes mans com qui triava
un àlbum per poder
mostrar
segells de col•lecció
del temps.
Les guardes semblen un
vestit
que s’ha anat deslluint
a l’ombra
d’un vestidor, a la llum
del dia.
Pel llibre vam conèixer
alhora
la sort amarga d’un
granger
que havia tret d’un
safareig
ple d’aigua fosca i
fonda, freda,
el mocador de cap
vermell
i els guants de
treballar, enfangats,
que hores abans la seva
dona
encara havia dut, com
sempre.
Solíem recitar de cor
molts versos del poema
trist:
“Mocador i guants,
despulla horrífica:
el pols negat de la que
estimo”.
Torno a obrir el llibre. N’ha saltat
un bitllet groc de tren,
senzill,
de quan tenien els
vagons
seients vermells i
cortinetes
com un teló que
s’abaixava
per la finestra, inflat
pel vent.
Bitllet gastat, de
cartolina,
que du la marca d’un
triangle
i ara em fa tanta
companyia
com me’n van fer llavors
els versos;
troballa d’un viatge,
res,
títol d’herència d’un
temps mort.
Jordi Llavina: Vetlla
