Jafre

Carme Rosanas

Què podria dir de Carme? Que pinta i evoluciona constantment en les seves composicions?, que les acompanya sempre amb poemes o prosa poètica, tot aconseguint fer-nos reflexionar mentre ens sorprèn?, que és una dona compromesa, inquieta, sensible?...que és psicòloga, mare, àvia, amiga?

Cap dels mots emprats defineixen la seva essència, així que us diré que Carme és Carme, una amiga meravellosa que s'ha guanyat la meva admiració i estima.

Us convido a conèixer-la, els que encara no ho heu fet. Estic segura que us agradaran els seus blogs, ínfima pinzellada de la seva silueta.

¿Qué podría decir de Carme? Que pinta y evoluciona constantemente en sus composiciones?, ¿que las acompaña siempre con poemas o prosa poética, haciéndonos reflexionar al tiempo que nos sorprende?, ¿que es una mujer comprometida, inquieta, sensible?...¿que es psicóloga, madre, abuela, amiga?

Ninguno de los nombres empleados definen su esencia, así que os diré que Carme, es Carme, uma amiga maravillosa que se ha ganado mi admiración y estima.

Os invito a conocerla, los que aún no lo habéis hecho. Tengo la seguridad que os gustarán sus blogs, pincelada ínfima de su silueta.

 lectura

Text

Somiant/Soñando

Dibuix de Carme Rosanas

Carme, ens llegeix: Somiant. Extret del llibre: "El teu nom és un ésser viu", de Josep Manel Vidal. A més, a més, il-lustrem el post amb un dels seus dibuixos. Es pot demanar més? Gràcies, Carme!

Carme, nos lee: Somiant. Extraído del libro: "El teu nom és un ésser viu", de Josep Manel Vidal. Además, ilustramos el post con uno de sus dibujos. ¿Qué más se puede pedir? ¡Gracias, Carme!

SOMIANT

No cal que et  diga que he perdut el rumb quan no torne del teu cos. Vaig traure el cap per sobre la tanca dels teus ulls,  una vesprada,  i ara camine  esmaperdut per haver  fregat  el cel amb la punta dels meus somnis. Em vaig  deixar  caure sobre els teus llavis, breument, i la meua boca va emmalaltir en pronunciar el teu nom, en una lletania  dolorosa que intenta  apaivagar tanta  distància  infinita. L’aprenentatge de la teua presència és  ara el bategant dictat de la memòria. M’imagine sempre tombat  en la màrfega del teu cabell, jugant  a ser xiquet que juga,  a soltar  l’herba, a saltar  el cel.

Llibre sense títol / Libro sin título

Dibuix de Carme Rosanas

Com puc definir a la Carme? Podria dir que dibuixa, que escriu poemes, que és molt creativa, que té una energia admirable...Però, tot i així no us faríeu una idea ampla del que pot crear, aquesta persona que un dia vaig tenir la sort de conèixer. La imagino com una gran maga, capaç de gestar móns paral-les que val la pena saber que existeixen. 

Alguna vegada he utilitzat dibuixos seus per tal d'il-lustrar algun post. Avui ho torno a fer per donar la benvinguda a la seva veu en aquest espai. Dels texts que m'ha enviat, he sigut egoista a l'hora de triar-ne un. Conec la seva predilecció per Pedrolo, però no he pogut resistir-me a Martí i Pol. Gràcies Carme, per la teva lectura i per tot el que m'aportes.

¿Cómo puedo definir a Carme? Podría decir que dibuja, que escribe poemas, que es muy creativa, que tiene una energía envidiable...Pero, ni con esas tendríais una idea amplia de lo que puede crear, esta persona que tuve la suerte de conocer un día. La imagino como una gran maga, capaz de gestar mundos paralelos que vale la pena saber que existen.

He utilizado alguna vez sus dibujos para ilustrar algun post. Hoy vuelvo a hacerlo para dar la bienvenida a su voz en éste espacio. De los textos que me ha enviado, he sido egoista al elegir uno. Conozco su predilección por Pedrolo, pero no he podido resistirme a Martí i Pol. Gracias, Carme, por tu lectura i por todo lo que me aportas.

 Lectura


LLIBRE SENSE TÍTOL

Si fossis terra creixeria en tu
 i llevaria fruits d'una rara dolcesa,
seria fidel als camins que et solquen la pell
i als rius secrets que et travessen l'entranya.
Si fossis mar manllevaria el vent
per desvetllar-te remotíssims ecos.
Si fossis pluja et rebria tot nu.
Si fossis bosc estimaria l'ombra.


Només et tinc a tu. Covardament
t'invoco a plena nit amb les mateixes
paraules que temps ha. La lluna és groga
i em xucla el moll dels ossos. Tu retornes
com un record de mi mateix i em cauen
dels dits a terra, lentament, les restes
del temps caduc que he viscut sense viure.


Ara és l'hora vermella dels guerrers.
Marca la cera nova amb dits lentíssims.
Estén-te a terra, acull-me.
Sense el teu foc cap foc no em vivifica.
Retorno a tu i els passos em ressonen
com si inventés camins per dins un claustre.


Apressa tant com puguis el retorn
que la casa és molt trista sense tu.
Cada vespre, en tancar les persianes,
deixo vagar l'esguard
pel camí que s'enfila
des del fons de la vall
i intento destriar algun so revelador
d'entre els sons coneguts i que ja estimo.
Posaria pitxers amb flors a les finestres
i estovalles de lli, si endevinés que tornes,
i encendria tots el llums de la casa
perquè et servís de far si es feia fosc,
i em mudaria i sortiria a la porta
per veure com arribes.
Però s'escolen els dies
i ja no goso preguntar-me
si no és més dèbil cada dia l'esperança.
Fa tant de temps que ningú
no treu la pols del llibres.
¿Mena a algun lloc el camí
de la gran solitud?