Sandra D. Roig i Carles Figueres, en la presentació del llibre, amb el seu especacle: DUAL
Avui no em limitaré a llegir. Vull fer una de les meves “no ressenyes”, per parlar-vos del poemari de Sandra Domínguez Roig. Crec que val la pena conèixer-lo.
El blanc brilla amb incandescència lunar i la frescor renovadora d'un llenguatge carregat de nostàlgia i erotisme, matisat d’abstraccions grises i d'una sensualitat recòndita, que es vesteix de negre.
Observo una marcada inclinació cap al tel•lúric en l'intent de dialogar en solitud amb l'arquitectura intangible dels somnis. Mentre, els versos resplendeixen en la volta celeste, de vegades vetllada i altres vegades lluminosa, acompanyant el deambular de la metàfora.
El fonema es despulla en el llegit, amb delit, i es beu els matisos del color, endinsant-se en la lletania d'un altre motiu: el temps. Aquest és un líric "alter ego", una talaia des de la qual es veuen venir els paisatges de contorns difusos que ressalten l'existència efímera i circular del poema.
El seu cadent fluir m'ha impulsat a llegir-lo en veu alta, com s'estilava en temps antics, i després de la lectura personal, commoguda, us la mostro.
El blanco brilla con incandescencia lunar y la frescura renovadora de un lenguaje cargado de nostalgia y erotismo, matizado de ensimismamientos grises y de una sensualidad intimista, que se viste de negro.
Observo una marcada inclinación hacia lo telúrico en el intento de dialogar a solas con la arquitectura intangible de los sueños. Mientras, los versos resplandecen en la bóveda celeste, a veces velada y otras veces luminosa, acompañando el deambular de la metáfora.
El fonema se desnuda en lo leído, con deleite, y se bebe los matices del color, adentrándose en la letanía de otro motivo: el tiempo. Este es un lírico “alter ego”, una atalaya desde la que se otean los paisajes de contornos difusos que resaltan la existencia efímera y circular del poema.
Su cadente fluir me ha impulsado a leerlo en voz alta, como se estilaba en tiempos antiguos, y tras la lectura personal, conmovida, os la muestro.
Observo una marcada inclinació cap al tel•lúric en l'intent de dialogar en solitud amb l'arquitectura intangible dels somnis. Mentre, els versos resplendeixen en la volta celeste, de vegades vetllada i altres vegades lluminosa, acompanyant el deambular de la metàfora.
El fonema es despulla en el llegit, amb delit, i es beu els matisos del color, endinsant-se en la lletania d'un altre motiu: el temps. Aquest és un líric "alter ego", una talaia des de la qual es veuen venir els paisatges de contorns difusos que ressalten l'existència efímera i circular del poema.
El seu cadent fluir m'ha impulsat a llegir-lo en veu alta, com s'estilava en temps antics, i després de la lectura personal, commoguda, us la mostro.
El blanco brilla con incandescencia lunar y la frescura renovadora de un lenguaje cargado de nostalgia y erotismo, matizado de ensimismamientos grises y de una sensualidad intimista, que se viste de negro.
Observo una marcada inclinación hacia lo telúrico en el intento de dialogar a solas con la arquitectura intangible de los sueños. Mientras, los versos resplandecen en la bóveda celeste, a veces velada y otras veces luminosa, acompañando el deambular de la metáfora.
El fonema se desnuda en lo leído, con deleite, y se bebe los matices del color, adentrándose en la letanía de otro motivo: el tiempo. Este es un lírico “alter ego”, una atalaya desde la que se otean los paisajes de contornos difusos que resaltan la existencia efímera y circular del poema.
Su cadente fluir me ha impulsado a leerlo en voz alta, como se estilaba en tiempos antiguos, y tras la lectura personal, conmovida, os la muestro.
Textos:
Melangia
Em degota l’enyor
pel pubis.
Vessa una llàgrima d’ivori,
rodona i blanca,
que m’ha pintat el teu nom.
Les illes ermes
sense el caliu
dels teus llavis.
Si tornes
abans no em venci la son,
t’estaré esperant
de setí.
La seda negra
Sepultaré la seda negra
a la calaixera
i així romandrà l’enyor.
L’absència és un glop d’absenta.
Se m’ha quallat l’amor
de dolç
i s’ha fet agre.
