Algú em va parlar d’una activitat que es feia als nens perquè entenguessin els moviments de la llum i les seqüències que originaven. Consistia a dibuixar la silueta d'un ocell en un paper i després retallar-la per enganxar-la al vidre d'una finestra. A la paret on es reflectia l'ombra de la silueta es dibuixava una gàbia i així s'aconseguia l'efecte d'un ocell engabiat. A mesura que el dia avançava i el sol canviava de posició, l'ocell es movia per la gàbia fins a sortir-ne.
El coneixement d'aquesta activitat, tan màgica, m'ha acompanyat al llarg dels anys i he intentat dur-la a la pràctica en aquest recull de poemes.
Tot comença amb un moviment de llum sobre paraules reflectides en una epidèmia de silenci. La llum, aparentment invisible que s'hi reflexa, es trasllada des d'una ombra interior, sorollosa com el brunzit de vidres, fins a una claredat exterior plena d'ecos d'aigua que es buiden. En aquesta translació, el que signifiquen es torna transparent. La foscor traspassa el pòrtic de llum i es delita de colors complementaris. És aleshores que la vida s'omple de calma.
Fragment poètic:
L'instant precís
en què la lluna
nova
obrí una escletxa,
un caramull d'imatges
es deia i es desdeia.
Tindré una veu nova
per poder dir-les?
Recita: Isabel del Pilar Valero Herrera
Text del poema recitat:
Silenci difús,
vindica l'udol del part.
Amor immustigable
en llum de retorn.
Torno a la mare,
llum primera,
abans que li esdevingui
l'absència de cos,
se submergeixi en iceberg
i un tel d'oblit li trenqui l'equilibri.
Cruixit d'aigua
reposa en volta tancada
que vermell i negre abraça.
No marxis.
Traducción al castellano por la autora:
Silencio difuso,
vindica el aullido del parto.
Amor inmutable
en luz de regreso.
Vuelvo a mi madre,
luz primera,
antes de que la ausencia
de su cuerpo se imponga
se sumerja en iceberg
y un velo de olvido le rompa el equilibrio.
Crujido de agua
reposa en bóveda cerrada
que rojo y negro abraza.
No te vayas.
"Les seqüències de la llum" explora la relació entre la llum, la paraula i la memòria. A través de la lectura, l'autora convida el lector a un viatge introspectiu, on la foscor i la claror es fonen en una dansa poètica.
Refilada d’ocells obre el capvespre. Tot s’atura en corredisses espirals i harmonies que neixen d’ecos antics. El so d’una trompeta amida el silenci en compàs d’espera i l’espai s’omple de metàfores que mussiten elegies.
En el fons blanc de les pàgines, les paraules volen en tres seccions o moviments. Un repertori variat de vers lliure i prosa poètica juga a crear imatges i fa ressò de grans compositors, músics i poetes que es van inspirar en les aus: Lorca, que va sentir plorar la guitarra; Messiaen (Le merle noir), basat en el cant de la merla; Vivaldi (Il gardelino), recrea el cant de la cadernera; Beethoven (Simfonia n. 6, segon moviment), on el cant de les aus s'identifica amb diversos instruments o Pau Casals que va fer universal la cançó popular: El cant dels ocells.
Imagineu aquest llibre com una partitura on la poesia és la punta refinada i erigeix una casa en què el silenci senyoreja.
El meu pare em va ensenyar que aquest, el silenci, era la part més important de la música i convertia la respiració en un sospir.
"La negra és un sospir, la corxera mig i la semicorxera un quart", deia.
I, sospirant, harmonitzava la meva oïda que l’evoca en aquest recull.
Català: Pili Garcia
A
encesa de llum
La
vida s'amaga darrere d'una apagada, d'un dia per l'altre;
s’expandeix, vaga, imprecisa, i s’endinsa plenament en
l'interrogant que ressona més enllà de la pregunta. Atordeix
sentirlo i obliga a encongirte com una crisàlide, espantada en
pensar que els fils de seda es trenquin abans que es completi la
transformació. La mala ventura desterra el centelleig brillant
darrere de la boira dels ports i evoluciona a derives vagues i
imprecises, que encaminen els solcs de dies edènics, cap a altres
més foscos.
La
nit avança rumb a una aurora incerta; en els vidres del finestral es
reflecteix l'esclat de les llums que s'encenen i recorden petites
cuques de llum que capten poderosament l'atenció. La brillantor
titil·lant obre la porta a una lucidesa insospitada que escriu,
amb cal·ligrafia reveladora, discursos envejables. Paisatges
llunyans, fins llavors diluïts en el color de la boira, es mostren a
uns ulls que s'engrandeixen amb la troballa. La cadència i
complexitat dels millors poemes, fiblen l’oïda i allà on reposa
la bellesa, se sensibilitza el tacte de les muses, lliurades a una
nova simfonia creativa. La preciositat paisatgística de les
emocions, que es barregen en l'alquímia primigènia, es configura i
encén un monòleg interior que retorna l'alè robat i traça un camí
cap endavant en la nova percepció, oberta, misteriosa, que fermenta.
L'aire al ça el vol en una metàfora permanent tot seguint el rumb
incandescent de llums i ombres que es ramifiquen amb significats
afegits. Llavors t’abandones al gaudi dels vius matisos que es
creuen, en íntim gest d’abraçar los, i deixes que ocupin tot
l’espai.
Castellano:Isabel del Pilar Valero
Al anochecer (Traducido por Isabel del Pilar Valero Herrera)
La
vida se esconde tras un apagón, de un día para otro; expandiéndose de una forma vaga e imprecisa, y adentrándose de lleno en el interrogante que resuena más
allá de la pregunta. Aturde al oirlo
y hace
que te encojas como una crisálida, asustada al
pensar que los hilos de seda se rompan
antes de completetar la transformación. La mala ventura
destierra el destello brillante tras la bruma de los puertos y
evoluciona a derivas vagas e imprecisas, que encaminan
los surcos de días edénicos,
hacia otros más oscuros.
La
noche avanza hacia
una aurora incierta; en los cristales del ventanal se refleja el
estallido de las luces que se encienden y recuerdan a pequeñas
luciérnagas que captan poderosamente la atención. Su brillar titilante abre la puerta a una lucidez insospechada que escribe, con
caligrafía reveladora, discursos envidiables. Paisajes lejanos,
hasta entonces diluidos en el color de la niebla, se muestran a unos
ojos que se agrandan con el hallazgo. La cadencia y complejidad de
los mejores poemas, se susurran oído y allí donde reposa la belleza,
se
sensibiliza el tacto de las musas, entregadas a una nueva sinfonía
creativa.
La preciosidad paisajística de las emociones, que se mezclan en la
alquimia primigenia, se configura encendiendo un monólogo interior
que devuelve el aliento robado y traza un camino hacia adelante en la
nueva percepción, abierta, misteriosa, que fermenta. El aire alza
el vuelo en una metáfora permanente siguiendo el rumbo incandescente
de luces y sombras que se ramifican con significados añadidos.
Entonces te abandonas al disfrute de los vívidos matices que se cruzan,
en un íntimo gesto de abrazar los, y dejas que ocupen todo el espacio.
Mon Sierra (veu) i Mar Navarro (piano), formen el grup Fusió Musical No Límits. Un dia, em van proposar posar-li veu i música a alguns dels meus poemes. Com podeu imaginar vaig acceptar, agraïda.
Avui, després d'un temps d'aturada, actualitzo aquest blog amb il·lusió, veu i música.
El poema cantat, forma part del poemari: Per camins de cintres. Guanyador del XVII concurs de poesia, Sra. Josefina Oliveras.
Mon Sierra (voz) i Mar Navarro (piano), forman el grupo Fusió Musical No Límits. Un día, me propusieron ponerle voz y música a algunos de mis poemas. Como podéis imaginar acepté, agradecida.
Hoy, tras un tiempo de descanso, actualizo este blog con ilusión, voz y música.
El poema cantado, forma parte del libro de poemas: Per camins de cintres. Ganador del XVII concurso de poesía, Sra. Josefina Oliveras.
Poema cantat per Fusió Musical
Poema recitat en castellà per Pilar Valero
Text
Paradisos frueixen els meus sentits
i creen il·lusions fugaces,
en recordar els traços harmoniosos
de sinuositats plaents.
En la pau del delit,
barreja d'un allau de sensacions
que m’embriaguen
amb l’aroma d'eucaliptus,
em submergeixo.
El meu cos s’hi entrega;
assaboreix la follia i besa
el límit del caos i el vertigen
que nia en les aigües
on les dualitats s'unifiquen.
Paraísos disfrutan mis sentidos
y crean ilusiones fugaces,
al recordar los trazos armoniosos
de sinuosidades placenteras.
En la paz del deleite,
mezcla de un alud de sensaciones
que me embriagan
con el aroma de eucalipto,
me sumerjo.
Mi cuerpo se entrega;
saborea la locura y besa
el límite del caos y el vértigo
que anida en las aguas
donde las dualidades se unifican.
El quotidià forma la trencadissa del temps, que és casa meva.
Tessel·les multiformes, cromàtiques, contigües i en línia recta, tot ho delimiten. Entonen lletanies. Es projecten en l’aire.
El record tremola en la intersecció on la màgia esclata, mentre el sol degoteja en la nuesa original que transita l’herba. Tant se val si res no se celebra. Sempre hi ha una mènada amb un càntir ple d’aigua celeste i vibra el món sobtat i renascut.
Els pensaments fan travesses. Caminen, lents i imprecisos. Enrajolen cromatismes en mapamundis sense ruta, on reguers de tinta prenen volada més enllà del que són; a prop del que significa el ris de les onades o l’olor de prunes que encatifen la terra.
Els versos dansen, isolats. Amb el temps, amb la mandra. Amarats d’aromes que s’enganxen.
Podeu trobar la informació del programa de ràdio aquí:
El passat divendres, 19 de juny, vaig pregonar la Festa del Barri de Sant Julià. Agraeixo a l'AV que hagin pensat en mi. També agraeixo la presència de la gent que hi va assistir.
El pasado viernes, 19 de Junio, pregoné la Fiesta del Barrio de Sant Julià. Agradezco a l'AV que pensaran en mi. También agradezco la presencia de las personas que asistieron.
No puc fer res més que sentir-me part de l'últim poemari de Marta Pérez Sierra. Tots i cada un dels versos reflecteixen la naturalesa femenina; un món interior que batega, carregat d'amor i vida.
Les seves frases m'han fet sentir l'aigua fèrtil que, mentre discorria, encenia els meus plecs més íntims, tan semblants als seus, a l’hora que convertia la nit en dia, es cobria fins als peus de gebre, creuava la boirina o m’encegava amb llum, ara resplendent, ara somorta.
Al costat de Marta he estat ràfega, rialles i llàgrimes, sirena, veu, cant, dol, i la seva poesia ha estat jo mateixa, de tant sentir-la meva.
No puedo hacer otra cosa que sentirme parte del último poemario de Marta Pérez Sierra. Todos y cada uno de los versos reflejan la naturaleza femenina; un mundo interior que late, cargado de amor y vida.
Sus frases me han hecho sentir el agua fértil que, en su discurrir, encendía mis pliegues más íntimos, tan parecidos a los suyos, mientras convertía la noche en día, se cubría hasta los pies de escarcha, cruzaba la neblina o me cegaba con luz resplandeciente o mortecina.
Junto a Marta he sido ráfaga, risas y lágrimas, sirena, voz, canto, duelo y su poesía ha sido yo misma, a fuerza de sentirla mía.
Jo era de pètals.
i res podrà tornar-me
a aquells dies humits
a aquelles nits de rou,
ni tan sols tu, mirallet
de fum de la memòria.
Jo era de pètals.
Lasciva, degotava vida,
papallones de robí,
venus prenyada d’aigua,
mare de peixos i larves.
El mar entre les cuixes.
La sal sota les ungles.
Ara sóc pedra
i ja no m’escarritxa el ventre
la refotuda regla.
Ara només sagnen
a dentades, les hores
d’insomni de la nit.
Ara sóc pedra
i d’aquí res, pols.
Yo era de pétalos.
y nada habrá que me devuelva
a aquellos días húmedos
a aquellas noches de rocío,
ni siquiera tú, espejito
de humo de la memoria.
Yo era de pétalos.
Lasciva, goteaba vida,
mariposas de rubí,
venus preñada de agua,
madre de peces y larvas.
El mar entre los muslos.
La sal bajo las uñas.
Ahora soy piedra
y ya no me desgaja el vientre
la maldita regla.
Ahora sólo sangran
a dentelladas, las horas
de insomnio de la noche.
Ahora soy piedra
y muy pronto, polvo.
Helena Bonals és el pseudònim d'Elena Bonals Barberà, nascuda a Manresa (Barcelona) al 1971. Té el títol de Disseny Gràfic de l'Escola Elisava i el de Filologia Anglesa amb menció en Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona. Treballa com a Tècnica Auxiliar de Biblioteca des del 2010, i té quatre blocs, un de crítica literària, un crítica de poesia, un altre de crítica d'art, i l'últim de poesia.
Per a mi, l'Helena, és el sinònim de sensibilitat i exquisidesa, les quals podem tastar en tots i cada un dels versos que escriu.
Helena Bonals és el pseudónimo de Elena Bonals Barberà, nacida en Manresa (Barcelona) en 1971. Tiene el título de Diseño Gráfico de la Escola Elisava y el de Filología Inglesa con mención en Filología Catalana en la Universidad de Barcelona. Trabaja como Técnica Auxiliar de Biblioteca des del 2010, y tiene cuatro blocs, uno de crítica literaria, uno de crítica de poesia, otro de crítica de arte, y el último de poesia.
Para mí, Helena, es el sinónimo de sensibilidad y exquisitez, las cuales podemos catar en todos y cada uno de los versos que escribe.
Lluminària
Les llums, de nit,
malden per
il•luminar el cel.
Els meus versos,
igualment de nit,
proven d'il•luminar
la meva existència,
i també un raconet
del teu cor lector.
Luminaria
De noche, las luces,
rivalizan por
iluminar el cielo.
Mis versos,
también de noche,
intentan iluminar
mi existencia,
a la par que un rinconcito
de tu corazón lector.
Inspirada per l’art dels joglars moros, sense la restrictiva etiqueta d'espectacle infantil, Marta Pérez Sierra ens convida a endinsar-nos en la seva manera d’entendre la poesia, la il•lusió, la quotidianitat, el mite, l’amor..., en una lectura intimista i simbòlica.
Amb tots i cada un dels contes gaudim de vertiginosos camins que es recargolen en bafs d’aire fresc i ens eriçonen la pell, amb lletres que no són altra cosa que poesia en moviment, escrita en prosa. Un viatge indefinit a través de les emocions.
Els personatges de Bavastells, tornassolada i fantasiosa mimesi dels humans dins un teatrí imaginari que fusiona els contes amb la màgia, són novells, antics, directes; còmplices de qui acompanya els fils d’escriptura o les mans que els mouen i els insufla la vida.
Gràcies Marta, per l’amalgama intensa de creació personal, plena de sensacions reals (segurament) i imaginades.
Inspirada por el arte de los juglares moros, sin la restrictiva etiqueta de espectáculo infantil, Marta Pérez Sierra nos invita a adentrarnos en su manera de entender la poesía, la ilusión, la cotidianidad, el mito, el amor…, en una lectura intimista y simbólica.
Con todos y cada uno de los cuentos disfrutamos de vertiginosos caminos que se retuercen en vahos de aire fresco y nos erizan la piel, con letras que no son otra cosa que poesía en movimiento, escrita en prosa. Un viaje indefinido a través de las emociones.
Los personajes de Bavastells, tornasolada y fantasiosa mímesis de los humanos en un teatrillo imaginario que fusiona los cuentos con la magia, son nuevos, antiguos, directos; cómplices de quienes acompañan los hilos de la escritura o las manos que los mueve insuflándoles la vida.
Gracias Marta, por la amalgama intensa de creación personal, llena de sensaciones reales (seguramente) e imaginadas.
lectura del text
Dues raons de massa pes
Titella de fil de 75 cm. d’alçada.
Bruixa de cartró pedra, d’ulls, mans i pits enormes.
N’hi ha que se les operen, per reduir-les, si en tenen massa, o per afegir-ne i tenir-les més voluptuoses.
A mi, que em podien fer a la mida justa, ni poc ni massa, va i per fer una gràcia, me les fan enormes. Jo encara ric! Potser sí que van pensar que tota jo tan gran no me les podien fer petites, clar, si ja ho entenc, però és que topo amb tot. Tot el dia, ai que això, ai que allò. Ves, que emprenya una mica!
I aquest cosset d’allò més petitoi que m’han fet, escatimant roba. Que em surt la panxa!
Aquests constructors de titelles no s’hi fixen. No pensen! No entro a cap escenari. Quan em lloguen a la tele m’han de manipular entre dos o tres. Quina vergonya!
Quina manera d’estirar de mi! I no trobo parella! Enlloc. Només s’ha enamorat de mi un titella de dit, príncep de feltre, que me’l podia posar de pin a l’escot de la brusa.
He posat un anunci a la porta de Can Travi, al carrer d’Amargós 4. Cerco Gulliver, l’home muntanya, de la Fanfàrria.
El passat 28 de juny, es va presentar el llibre “I visqueren felices”. Un recull de contes en què han participat diverses autores, que em va encisar en tenir-lo a les mans i molt més encara en llegir-lo, ja que obre les portes a un univers en què em vaig capbussar i vaig quedar presonera de tots i cada un dels contes.
A més d’un contingut sobtant, amè i reflexiu, no li manca cap detall a l’edició. M’encanta el color cítric de la coberta, avantsala de la frescor que irradien les històries que hi conté.
Felicito a les lesbianes i no lesbianes, raretes i desviades, per haver nuat les veus i aconseguir el que es proposaven: Unes magnífiques històries amb final feliç.
El pasado 28 de Junio, tuvo lugar la presentación del libro “I visqueren felices”. Una recopilación de cuentos en la que han participado diversas autoras, que me cautivó al tenerlo en las manos y mucho más al leerlo, ya que es la antesala de un universo en el que me sumergí quedando prisionera de todos y cada uno de los cuentos.
Además del contenido sorprendente, ameno y reflexivo, no le falta detalle a la edición. Me encanta el color cítrico de la cubierta, antesala de la frescura que irradian las historias que contiene.
Felicito a las lesbianas y no lesbianas, rarillas y desviadas, por haber unido sus voces consiguiendo lo que se proponían: Unas magníficas historias, con final feliz.
Temps era temps hi havia una ciutat amb una plaça, bruta, lletja i plena de coloms, transitada per grups estrafolaris de turistes, mangants d’estar per casa i alguna captaire crònicament perseguida per urbanus grisos i avorrits.
Un dia, però, un fet sobtat i absolutament inaudit va trasbalsar de cap a cap la ciutat on hi havia la plaça bruta, lletja i plena de coloms, i els grups de turistes estrafolaris se’ls va engolir la terra, els mangants d’estar per casa van quedar estàtics, bocabadats davant l’espectacle, i els urbanus grisos i avorrits que perseguien captaires van fugir espaordits.
Encara avui no se sap ben bé què es va esdevenir aquell vespre de maig en què l’hivern començava a fondre’s i la calor despertava els mosquits i les ferums de les escombraries...Hi ha qui diu que fou un meteorit, d’altres afirmen que unes bruixes malignes es van confabular per capgirar de cap a peus l’indret i fer embogir les seves habitants...El fet és que aquell vespre, centenars, què dic centenars!, milers de dones, joves i velles, grasses i primes, rosses i brunes, pèl-curtes i pèl-llargues, van confluir, encara no se sap ben bé per quin motiu, a la plaça. Això sí, totes estaven molt, molt emprenyades, indignades, deien elles, encara que quan els preguntaven el motiu contestaven: “És evident!”, i així cap de les periodistes, de les fotògrafes, de les radiofonistes, ni de les televisions internacionals que s’havien concentrat per seguir el fenomen en directe aconseguien treure’n l’entrellat, i escrivien cròniques absurdes que no tenien res a veure amb la realitat.
El passat dijous, 24 d’abril, a la biblioteca Tecla Sala, de l’Hospitalet, es va presentar el llibre “Fils de vidre”, de Marta Sempere.
Carme Rosanas, va presentar l’acte i les persones que hi intervindrien, des de la mesa, tot acompanyant l’autora.
Dies enrere vaig rebre la invitació de Marta a participar-hi, cosa que em va sobtar agradosament.
Les intervencions poètiques, concretament 9, consistien a establir un diàleg amb els versos d’una de les part del llibre, estructurat en dues: Ditades i Empremtes; concretament de la segona.
Als poemes de Ditades observem el pas de la vida i la capacitat de l’escriptora d’acostar-s’hi íntimament. Un somieig d’emocions i paisatges brillants.
Els d’Empremtes, que vaig llegir sense conèixer el altres, em van dur a una lectura acurada i també libèrrima en què vaig cercar i vaig trobar les ferides del temps, el difícil de nomenar, l’ombra de dies antics... I al mig de tot, el vol de la veu de Marta que embasta i dóna ritme i vida als versos.
Va ser una tarda poètica en què la poesia deixava entreveure el poder sobre els que hi érem. Gràcies, Marta, per haver-m’hi convidat!
El pasado Juves, 24 de abril, en la biblioteca Tecla Sala, de Hospitalet, se presentó el libro "Hilos de vidrio", de Marta Sempere .
Carmen Rosanas , presentó el acto y las personas que intervendrían, desde la mesa, acompañando a la autora .
Días atrás recibí la invitación de Marta a participar, cosa que me sorprendió agradablemente.
Las intervenciones poéticas, concretamente 9, consistían en establecer un diálogo con los versos de una de las parte del libro, estructurado en dos : Ditades y Empremtes; concretamente de la segunda .
En los poemas de Ditades observamos el paso de la vida y la capacidad de la escritora de acercarse íntimamente. Una ensoñación de emociones y paisajes brillantes.
Los de Empremtes, que leí sin conocer los otros , me llevaron a una lectura cuidadosa y también libérrima en que busqué y encontré las heridas del tiempo , lo difícil de nombrar , la sombra de días antiguos ... Y en medio de todo , el vuelo de la voz de Marta que hilvana y da ritmo y vida a los versos .
Fue una tarde poética en la que la poesía dejaba entrever el poder sobre los que asistimos. ¡Gracias, Marta , por haberme invitado !
No té sentit estar i no ser-hi
i ser-hi sense sentir,
romandre sense voler.
La presència, llevat del cos,
és molt més que la comprovació tàctil.
Potser és que ja ni em cals.
El carrer es fa estret i de pas avortat.
Somnio, ara,
aires transparents i voravies amples
on passejar a pas lent i sense pressa.
Assaciar-me d’una pausa,
en una coma, un punt i a part.
en un silenci.
Empremta pàg. 73
T'escric des de la posició caduca
de soldat a la reraguarda;
des de la meva matriu erma,
des del plor.
Àdhuc des de la meva alegria, la meva passió;
des de les rialles i acudits,
des de la genuïnitat de provocar-te
pessigolles al pensament sense tocar-te,
des de la meva fal.lera
per veure't somriure,
des de la meva guerrilla particular
per fer-te feliç.
Amb tu vaig aprendre sobre la realitat que inspira la màgia. Gràcies, Gabo!
Contigo aprendí sobre la realidad que inspira la magia. ¡Gracias, Gabo!
Lectura text
Habían dado las seis y aún seguían encendidas las luces públicas. En las ramas de los almendros, y en algunos balcones, estaban todavía las guirnaldas de colores de la boda, y hubiera podido pensarse que acababan de colgarlas en honor del obispo. Pero la plaza cubierta de baldosas hasta el atrio de la iglesia, donde estaba el tablado de los músicos, parecía un muladar de botellas vacías y toda clase de desperdicios de la parranda pública. Cuando Santiago Nasar salió de su casa, varias personas corrían hacia el puerto, apremiadas por los bramidos del buque.
El único lugar abierto en la plaza era una tienda de leche a un costado de la iglesia, donde estaban los dos hombres que esperaban a Santiago Nasar para matarlo. Clotilde Armenta, la dueña del negocio, fue la primera que lo vio en el resplandor del alba, y tuvo la impresión de que estaba vestido de aluminio. «Ya parecía un fantasma», me dijo. Los hombres que lo iban a matar se habían dormido en los asientos, apretando en el regazo los cuchillos envueltos en periódicos, y Clotilde Armenta reprimió el aliento para no despertarlos.
Eran gemelos: Pedro y Pablo Vicario. Tenían 24 años, y se parecían tanto que costaba trabajo distinguirlos. «Eran de catadura espesa pero de buena índole», decía el sumario. Yo, que los conocía desde la escuela primaria, hubiera escrito lo mismo. Esa mañana llevaban todavía los vestidos de paño oscuro de la boda, demasiado gruesos y formales para el Caribe, y tenían el aspecto devastado por tantas horas de mala vida, pero habían cumplido con el deber de afeitarse. Aunque no habían dejado de beber desde la víspera de la parranda, ya no estaban borrachos al cabo de tres días, sino que parecían sonámbulos desvelados. Se habían dormido con las primeras auras del amanecer, después de casi tres horas de espera en la tienda de Clotilde Armenta, y aquél era su primer sueño desde el viernes. Apenas si habían despertado con el primer bramido del buque, pero el instinto los despertó por completo cuando Santiago Nasar salió de su casa. Ambos agarraron entonces el rollo de periódicos, y Pedro Vicario empezó a levantarse.
Montse G, Juárez, tot recitant a la Poesíada del 4 de juny de 2011
Montse G Juárez, narra imatges que destil•len poesia. He escollit el poema amb què col • labora en el Projecte Àghata per a què la conegueu, en l’afany de no voler perdrem i compartir, el que em captiva.
Montse. G. Juárez, narra imágenes que destilan poesía. He escogido el poema con que colabora en el Proyecto Àghata para dárosla a conocer, en ese afán mío de no querer perderme y compartir, lo que me cautiva.
Poema recitat en català i en castellà per Isabel del Pilar Valero
M’aproximo al silenci d’una boca tancada
que exhala boira des d’un horitzó d’incerteses.
Cerco el ritual perfecte
a totes les matinades escolars;
pel teu trànsit al carrer de l’absència,
des de l’asfalt fins al joc del pati
des de la migdiada al mural del capvespre.
Rodolen pesades pedres al fossar d’un riu.
Perquè tu, com les campanes,
ressones el teu alè
per copsar la vida.
Me aproximo al silencio de una boca cerrada
que exhala niebla desde un traslúcido horizonte.
Busco el ritual perfecto
en todas las mañanas escolares;
por tu deambular en la calle de la ausencia,
desde el asfalto al juego del patio
desde la siesta al mural del ocaso.
Ruedan pesadas piedras al foso de un río.
Porque tú, como las campanas,
repicas tu aliento
para alcanzar la vida.
El passat dimecres, 2 d'abril, es va presentar al Casal del Metge, de Barcelona, el llibre "Autisme: Trenquem el silenci amb la poesia".
L'acte va estar conduït admirablement i encertada per Marta Pérez i Sierra i Eduard Miró Saladrigues.
El Projecte Àghata, del qual us vaig parlar dies enrere, està donant els fruits més saborosos. Marta, Gabriel, Eduard, Víctor, gràcies per donar-me l'oportunitat de formar-ne part. FELICITATS!
El pasado miércoles, 2 de Abril, se presentó en el Casal del Metge, de Barcelona, el libro "Autisme: Trenquem el silenci amb la poesia".
El acto estuvo conducido admirable y acertadamente por Marta Pérez i Sierra y Eduard Miró Saladrigues.
El Proyecto Àghata, del qual os hablé días atrás, está dando los frutos más asbrosos. Marta, Gabriel, Eduard, Víctor, gracias por darme la oportunidad de formar parte de él. ¡FELICIDADES!
Iolanda Batallé Prats : XLV Premio Prudenci Bertrana en 2013
Publicada al novembre de 2013 per Columna i al febrer de 2014 per Planeta (dins del segell MR)
Trad. Olga García Arrabal. Martínez Roca, Madríd, 2013. 224 pp.
lectura text català
lectura texto castellano
A tu
Darrere una subtil dedicatòria, comença un exercici fluït, creatiu, àgil i fresc, amb què l’autora ens endinsa en un camí espiral de somnis, absència, records i realitat.
La narració en tercera persona, que ens permet veure un plànol general, s’alterna amb els diàlegs que la fan més àgil, juntament amb els fantasmes i els somnis dels personatges. Aquests, no tenen cap tret característic; no existeixen més enllà del seu interior, dibuixat amb mestria, que els fa únics.
N’hi ha un, us agradarà descobrir-lo, que tot ho eclipsa i aconsegueix que experimentem l’admiració i el rebuig.
Les metàfores tenen una base molt sòlida. Unes estan protagonitzades per l’aigua, que fa ressaltar el personatge de Nacho; les altres són la millor excusa per ressaltar els sentiments de la protagonista: Nora. El mar ho cura tot. La voluntat també, ens diu el narrador, en un camí de retrobament, descobriment i metamorfosi, ple de frases lapidàries.
M’han sobtat:
Els nombrosos punts i seguits que formen la meravellosa sendera en una història difícil d’encasellar, rica en matisos i en cromatismes, que no m’ha deixat indiferent.
Les continues referències literàries al conte de Alícia al país de les meravelles, així com les musicals i cinematogràfiques, que utilitza com si fossin una caixa de ressonància. Sàvia combinació de ficció i realitat dins la ficció, que caracteritza ocasionalment els personatges o la situació en què es desenvolupen.
Un llibre que segurament no envellirà, gens casual, allunyat d’un moment mediàtic i comercial.
A ti
Tras una sutil dedicatoria, empieza un ejercicio fluido, creativo, ágil y fresco, con el que la autora nos adentra en un camino espiral de sueños, ausencia, recuerdos y realidad.
La narración en tercera persona, que nos permite ver un plano general, se codea con los diálogos que la hacen más ágil, junto con los fantasmas y los sueños de los personajes. Éstos, no tienen ningún rasgo característico; no existen más allá de su interior, dibujado con maestría, que los hace únicos.
Hay uno, os gustará descubrirlo, que todo lo eclipsa y consigue que experimentamos la admiración y el rechazo.
Las metáforas tienen una base muy sólida. Unas están protagonizadas por el agua, que hace resaltar el personaje de Nacho; las otras son la mejor excusa para resaltar los sentimientos de la protagonista: Nora. El mar lo cura todo. La voluntad también, nos dice el narrador, en un camino de reencuentro, descubrimiento y metamorfosis, lleno de frases lapidarias.
Me han sorprendido:
Los numerosos puntos y seguidos que forman el maravilloso sendero en una historia difícil de encasillar, rica en matices y en cromatismos, que no me ha dejado indiferente.
Las continuas referencias literarias al cuento de Alicia en el país de las maravillas, así como las musicales y cinematográficas, que utiliza como si fueran una caja de resonancia. Sabia combinación de ficción y realidad dentro de la ficción, que caracteriza ocasionalmente los personajes o la situación en que se desarrollan.
Un libro que seguramente no envejecerá, nada casual, alejado de un momento mediático y comercial,
Fragment
Català
Quan entres al mar de la cala dels Corbs al desembre, la respiració se t’accelera, et capbusses i quan treus el cap o mig cos, aquest no sent fred, sent calor. Estires i arronses els dits, els braços, et sents invencible, notes els pits durs. Aquella sensació era el més semblant a això de l’avió. Baixava a mar, es despullava, deixava la roba plegada al costat del cabàs, bussejava. Després sortia forta, segura, se sentia guapa, s’embolicava els cabells amb una tovallola, el cos amb una altra, s’asseia arran d’aigua i respirava. El mar ho cura tot. La voluntat també. I ara què estava fent? Aquell home li havia embenat el cervell com a aquells bebès als quals emboliquen de cap a peus amb teles quan tenen còlics. Els havia vist en un vídeo, quan les nenes eren petites. Ho feien per calmar-los el dolor; la tela simulava encara l’úter matern i així els bebès es relaxaven i perdien la sensació d’agressió del món on havien aterrat. Va obrir la bossa amb presses, va agafar el tros de pneumàtic i el va ensumar.
Un matí de gener uns homes van podar els cinc plataners del passeig de davant de la casa de la platja. En van podar dos, un d’alt i fort, amb un tronc immens, i un altre de petit i jove, també fort, que hi havia al costat. Els altres tres els van serrar de soca-rel. Ella ho veia des de la terrassa: el fort de tronc immens era l’avi, el petit i jove, també fort, era ella i els altres tres eren els pares i l’àvia. Aquell matí d’hivern la Nora no només havia perdut tres arbres.
Castellano
Cuando entras en el mar de la cala de los Cuervos en Diciembre, la respiración se te acelera, te sumerges y, cuando sacas la cabeza o medio cuerpo, éste no siente frío, siente calor. Estiras y encoges los dedos, los brazos, te sientes invencible, notas los pechos duros. Esa sensación era lo más parecido a aquello del avión. Bajaba al mar, se desnudaba, dejaba la ropa doblada junto al cesto, buceaba. Luego salía fuerte, segura, se sentía guapa, se envolvía el pelo con una toalla, el cuerpo con otra, se sentaba al borde del agua y respiraba. El mar lo cura todo. La voluntad también. Y ahora ¿qué estaba haciendo? Aquel hombre le había vendado el cerebro como a aquellos niños a los que envuelven de la cabeza a los pies con telas cuando tienen cólicos. Los había visto en un vídeo, cuando las niñas eran pequeñas. Lo hacían para calmarles el dolor; la tela simulaba aún el útero materno y así los bebés se relajaban y perdían la sensación de agresión por parte del mundo al que habían ido a parar. Abrió el bolso con prisas, cogió el trozo de neumático y lo olió.
Una mañana de Enero unos hombres podaron los cinco plátanos del paseo frente a la casa de la playa. Podaron dos, uno alto y fuerte, con un tronco inmenso, y otro pequeño y joven, también fuerte, que estaba al lado. Los otros tres los talaron de raíz. Ella lo observaba desde la terraza: el fuerte de tronco inmenso era el abuelo, el pequeño y joven, también fuerte, era ella, y los otros tres eran sus padres y la abuela. Aquella mañana de invierno, Nora no solo había perdido tres árboles.
Ahir es va presentar SMS, Sexe Mòbil Singular, de Marta Pérez i Sierra, a l'Agrícol, a Vilafranca del Penedès. Comparteixo la ressenya en què detallo com vaig percebre el poemari a l'hora de traduir-lo. També la lectura d'alguns dels poemes amb què vam gaudir, tot intercalant versos en la llengua original i la castellana. Sento no conèixer l'anglesa, a la qual també ha estat traduït, per poder mostrar-vos la musicalitat amb què sonen. Probablement al web de Marta trobareu algun vídeo i la podreu sentir.
Ayer se presentó SMS, Sexe Mòbil Singular, de Marta Pérez i Sierra, en el Agrícol, en Vilafranca del Penedès. Comparto la reseña en la que detallo como percibí el poemario al traducirlo. También la lectura de algunos de los poemas que disfrutamos, intercalando versos en la lengua original y la castellana. Siento no conocer la inglesa, a la cual también se ha traducido, para poder mostraros la musicalidad con la que suenan.
Probablemente en la web de Marta encontraréis algún vídeo y la podréis escuchar.
Ressenya:
Temps enrere vaig obrir un blog destinat a llegir tot tipus de textos . A més de llegir-los, cosa que em va ajudar a refermar la meva interpretació, em vaig atrevir a fer el pas de traduir-los, la qual cosa va enriquir el meu criteri en les llengües que conec des de petita. Llavors no podia imaginar que arribaria a traduir un poemari; molt menys que aquest seria eròtic.
El concepte erotisme té moltes accepcions, és un univers sense límits en el qual pots encendre't amb el besllum d’una silueta o apagar-te ofegada en una gota de semen. Personalment em decanto pel primer, descobert en els Poemes a Lesbia de Catul o els Poemes eròtics de Kavafis, que s'allunyen bastant de Sade ( Justine o Les dissorts de la virtut ), o de Pierre Louis ( Tres filles de sa mare), entre d’altres.
Menció a part es mereix l’admirada transgressora, Pauline Réage ( Anne Desclos ), que va acceptar el repte del seu amant i va demostrar que una dona podia calibrar-se amb l'idolatrat marquès de Sade, amb l’obra : Histoire d' O .
SMS, Sexe Mòbil Singular, és un poemari eròtic que m'ha enriquit en interioritzar-lo i interpretar-lo, la qual cosa considero important en la traducció. El fet de conèixer personalment l'autora, Marta Pérez Sierra, m'ha permès fidelitzar-me amb el seu vocabulari, el seu to i la seva expressió, molt diferent, de vegades, segons la versió lingüística. Els problemes que es presentaven es solucionaven tot buscant termes que respectessin la imaginació eròtica de Marta i la seva capacitat de mostrar temes " tabú" com:
El sexe entre adolescents
En el CD mil vegades
La mateixa cançó,
Ells,
Mil petons al seu so; ( ... )
El lesbianisme
No trenquem aquest silenci
Que em suat ambdues,
Calla’m ( ... )
La masturbació
Sense motiu
Els meus dits
Juguen
Amb els meus mugrons
Les relacions entre adults
Si m’adormo,
Desperta’m a petons
Entre les cuixes ( ... )
Puc afirmar que cap dels poemes són escandalosos, sinó ruborosos i el tracte que reben li dóna riquesa al lèxic .
La teva llengua
És foc en el meu sexe ,
Dius que destil•lo nèctar ( ... )
En traduir he adquirit més fluïdesa en el llenguatge, a més de comprovar que la lectura personal diferia de la de Marta en alguns versos i que no representava cap obstacle. No em va resultar difícil, però, vestir-me amb la màgia de transmetre curiositat cap a ells i descobrir en fer-ho engranatges del joc amorós desconeguts fins llavors .
Però Marta, Un fus? Per què no una vara o qualsevol cosa que se li assembli ? Us deixo amb la curiositat de buscar el poema que va gestar una de les moltes converses, plenes d'humor, que vam mantenir .
No cal dir que la premissa més important utilitzada en traduir ha estat la del respecte, la d'intentar guanyar matisos, en lloc de perdre'ls, la de deixar-me seduir per la delicadesa i les brillantors de Marta, dibuixats amb absoluta mestria, la d'observar des de lluny i fregar sense tocar, la d'aprendre d'ella i sentir-me premiada amb el gest del seu oferiment .
Si les persones que llegiu la traducció al castellà la valoreu dins d'aquest context i sentiu que el resultat és mínimament òptim, em sentiré satisfeta .
Gràcies, Marta !
Reseña
Tiempo atrás abrí un blog destinado a leer todo tipo de textos. Además de leerlos, cosa que me ayudó a afianzar mi interpretación, me atreví a dar el paso de traducirlos, lo cual enriqueció mi criterio en las lenguas que conozco desde niña. Por aquél entonces no podía imaginar que llegaría a traducir un poemario; mucho menos que éste sería erótico.
El concepto erotismo tiene muchas acepciones; es un universo sin límites en el que puedes encenderte con el trasluz de una silueta o apagarte ahogada en una gota de semen. Personalmente me decanto por lo primero, descubierto en los versos a Lesbia de Catulo o los poemas eróticos de Kavafis, que se alejan bastante de Sade (Justine o Les dissorts de la virtud), o de Pierre Louis (Tres filles de sa mare). Mención aparte se merece mi admirada transgresora, Pauline Réage (Anne Desclos), que fue retada por su amante y demostró que una mujer podía calibrarse con el idolatrado marqués de Sade en su obra: Histoire d’O.
SMS, Sexe Mòbil Singular, es un poemario erótico que me ha enriquecido al interiorizarlo e interpretarlo, lo cual considero importante en la traducción. El hecho de conocer personalmente a la autora, Marta Pérez Sierra, me ha permitido fidelizarme con su vocabulario, su tono y su expresión, muy distinta a veces, según el idioma utilizado. Los problemas que se presentaban se solucionaban buscando términos que respetasen la imaginación erótica de Marta y su capacidad de mostrar temas “tabú” como:
El sexo entre adolescentes
En el CD mil veces
La misma canción,
Ellos,
Mil besos al compás. (…)
El lesbianismo
Mantengamos ese silencio
Que rezuma entre ambas,
Acállame, (…)
La masturbación
Distraídos,
Mis dedos
Juegan con mis pezones
Las relaciones entre adultos
Si me duermo,
Despiértame a besos
Entre mis piernas (…)
Puedo afirmar que ninguno de los poemas son escandalosos, sino ruborosos y el trato que reciben le da riqueza al léxico.
Tu lengua
Es fuego en mi sexo,
Dices que destilo néctar. (…)
Al traducir he adquirido mucha riqueza en el lenguaje, además de comprobar que la lectura personal difería de la de Marta en algunos versos. No me resultó difícil, sin embargo, vestirme con la magia de transmitir curiosidad hacia ellos y descubrir al hacerlo engranajes del juego amoroso desconocidos hasta entonces.
Pero Marta, ¿Un huso? ¿Por qué no un mástil o cualquier cosa que se le parezca? Os dejo con la curiosidad de buscar el poema que gestó una de las muchas conversaciones, llenas de humor, que mantuvimos.
Huelga decir que la premisa más importante utilizada al traducir ha sido la del respeto; la de intentar ganar matices, en lugar de perderlos; la de dejarme seducir por la delicadeza y los brillos de Marta, dibujados con suma maestría; la de observar desde lejos y rozar sin tocar; la de aprender de ella y sentirme premiada con el gesto de su ofrecimiento.
Si las personas que leáis la traducción al castellano la valoráis dentro de éste contexto y sentís que el resultado es mínimamente óptimo, me daré por satisfecha.
¡Gracias, Marta!
lectura
CD
En el CD mil vegades
la mateixa cançó,
ells,
mil petons al seu so;
intuïció d’orgasme adolescent
gira en el CD. Cae la tarde, se temen las nueve y el adiós.
SOLEDAT
un mallot de estrellas diseñaría si yo la noche fuera para desnudarte después
i posar-les en una nit
només meva
Una nit també sense sexe, però meva.
LLIT
Si m'adormo,
desperta'm a petons
entre les cuixes
i després
puja fins als mugrons. Despertaré poco a poco, Con pereza. Te abrazaré. Placer por placer.
MAGRANA
Tu sexo una dulce granada: inseparable gusto de magnòlia y lima, de gozo y placer.
També...tast furtiu de...
taronja amargant.
Probablement necessitaria una vareta màgica amb la qual destriar la línia, massa fina, entre la realitat i la ficció de pensaments, idees i sentiments. S'han anat desdibuixant a mesura que anava vivint.
Amb la ploma i amb la veu,
una delìcia, què us creieu?
Delicadesa dont somriure,
d'eixes il·lusions es pot viure.
El primer per començar
no és GRIS, és OR DIAMANT.
El treatre n'és obert...
Avui el primer concert
Que sigui per bona festa.
Obres teló a la requesta.
Escoltar la teva veu
és com miracle del cel.
Un que admira ton treball
l'aplaudeix, caram, caram.
Felicitats, felicitats,
embadalit m'he quedat.
.............. Anton.
Gràcies, Sergi!
Capficada en l'audició d'un relat per la Sala de Lectura, no s'adonà que el sinistre personatge forçava la porta de l'arxiu. Impotent, L. B. Jefferies s'ho mirava des de la finestra.
.jpg)
