Com puc definir a la Carme? Podria dir que dibuixa, que escriu poemes, que és molt creativa, que té una energia admirable...Però, tot i així no us faríeu una idea ampla del que pot crear, aquesta persona que un dia vaig tenir la sort de conèixer. La imagino com una gran maga, capaç de gestar móns paral-les que val la pena saber que existeixen.
Alguna vegada he utilitzat dibuixos seus per tal d'il-lustrar algun post. Avui ho torno a fer per donar la benvinguda a la seva veu en aquest espai. Dels texts que m'ha enviat, he sigut egoista a l'hora de triar-ne un. Conec la seva predilecció per Pedrolo, però no he pogut resistir-me a Martí i Pol. Gràcies Carme, per la teva lectura i per tot el que m'aportes.
¿Cómo puedo definir a Carme? Podría decir que dibuja, que escribe poemas, que es muy creativa, que tiene una energía envidiable...Pero, ni con esas tendríais una idea amplia de lo que puede crear, esta persona que tuve la suerte de conocer un día. La imagino como una gran maga, capaz de gestar mundos paralelos que vale la pena saber que existen.
He utilizado alguna vez sus dibujos para ilustrar algun post. Hoy vuelvo a hacerlo para dar la bienvenida a su voz en éste espacio. De los textos que me ha enviado, he sido egoista al elegir uno. Conozco su predilección por Pedrolo, pero no he podido resistirme a Martí i Pol. Gracias, Carme, por tu lectura i por todo lo que me aportas.
LLIBRE SENSE TÍTOL
Si fossis terra creixeria en tu
i llevaria fruits d'una rara dolcesa,
seria fidel als camins que et solquen la pell
i als rius secrets que et travessen l'entranya.
Si fossis mar manllevaria el vent
per desvetllar-te remotíssims ecos.
Si fossis pluja et rebria tot nu.
Si fossis bosc estimaria l'ombra.
Només et tinc a tu. Covardament
t'invoco a plena nit amb les mateixes
paraules que temps ha. La lluna és groga
i em xucla el moll dels ossos. Tu retornes
com un record de mi mateix i em cauen
dels dits a terra, lentament, les restes
del temps caduc que he viscut sense viure.
Ara és l'hora vermella dels guerrers.
Marca la cera nova amb dits lentíssims.
Estén-te a terra, acull-me.
Sense el teu foc cap foc no em vivifica.
Retorno a tu i els passos em ressonen
com si inventés camins per dins un claustre.
Apressa tant com puguis el retorn
que la casa és molt trista sense tu.
Cada vespre, en tancar les persianes,
deixo vagar l'esguard
pel camí que s'enfila
des del fons de la vall
i intento destriar algun so revelador
d'entre els sons coneguts i que ja estimo.
Posaria pitxers amb flors a les finestres
i estovalles de lli, si endevinés que tornes,
i encendria tots el llums de la casa
perquè et servís de far si es feia fosc,
i em mudaria i sortiria a la porta
per veure com arribes.
Però s'escolen els dies
i ja no goso preguntar-me
si no és més dèbil cada dia l'esperança.
Fa tant de temps que ningú
no treu la pols del llibres.
¿Mena a algun lloc el camí
de la gran solitud?
