Avui, la xarxa ret un merescut homenatge a Montserrat Roig, escriptora i periodista, amb motiu del 20è aniversari de la seva mort. Aquest blog s'hi afegeix, recordant el seu gust per la lectura, la qual considerava imprescindible per poder escriure..
Hoy, la red rinde un merecido homenaje a Montserrat Roig, escritora y periodista, con motivo de su 20º aniversario de su muerte. Este blog se une, recordando su gusto por la lectura, la cual consideraba imprescindible para poder escribir.
L'Hora Violeta: Montserrat Roig
Text
-Jo era tan bleda que acabava plorant. Però no deia res a ningú. No volia veure la cara del nostre pare quan s'enrabiava, que es tornava d'un color morat com si tot ell fos un sangtraït. Les venes del coll se li inflaven de tal manera que semblaven a punt de petar. El pare i en Joan em feien por. Tots els homes me'n feien, de por. També me'n va fer l'Esteve. L'únic home que no me'n va fer mai, de por, és en Gonçal Rodés... Però no, no torneu, records, que em feu molt de mal... En Joan odiava el pare. Jo, no. Encara que no sé fins a quin punt l'odi i la por no són una mateixa cosa. Si hagués odiat una miqueta més, a la vida, potser ara seria una altra cosa... Ningú no es rifaria de mi. I la Judit i la Kati no m'haurien considerat una bleda, i m'haurien deixat participar de les seves converses, i del seu riure... El pare era l'amo de tot, també de nosaltres. I després l'Esteve també va ser el meu amo. Alguna vegada que la Judit se sentia xerraire, em deia, per què et deixes menjar d'aquesta manera? Jo, d'aquestes coses, no m'he adonat fins ara, que sóc vella i ja no serveixo per res. Amb un peu al cementiri. El pare és una figura llunyana, que s'esborra. Penso de vegades que el pare no ha existit mai, ni l'Esteve. I això és un gran consol. Potser en Gonçal Rodés tampoc no va existir mai, potser va ser un somni. Ara, que si això darrer fos veritat, tindria molta pena. En Gonçal és un record que no me l'ha de prendre ningú. En Gonçal Rodés em va besar, a mi, que era una bleda, un dia que Barcelona feia aroma de tardor. En Gonçal és meu, ben meu.
(Montserrat Roig: L'hora Violeta)
