Molles per no perdre'm 93 i 127 / Migajas para no perderme 93 y 127

Trobada a la xarxa

El pas del temps és inevitable. No ho és, però, evocar la màgia del que vivim en el seu transcurs.

Jesús Tibau ho fa en la darrera publicació: Molles per no perdre’m. Un recull de vivències, no exemptes de poesia, que paga la pena resseguir.

N’he triat dues que m’agraden molt. Una d’elles, com podeu llegir i escoltar és compartida. Gràcies, Jesús!

Us hi deixo l'enllaç d'una altra molla llegida pel Jesús dies enrere: 

http://sala-delectura.blogspot.com.es/2012/06/molles-de-pa-per-no-perdrem-186-migas.html 

El paso del tiempo es inevitable. Sin embargo, no lo es evocar la magia de lo que vivimos en su transcurrir.

Jesús Tibau lo hace en su última publicación: Migajas para no perderme. Una recopilación de vivencias, no exentas de poesía, que vale la pena reseguir.

He escogido dos que me gustan especialmente. Una de ellas, como podéis lees y escuchar está compartida. ¡Gracias, Jesús!

Os dejo aquí el enlace a la lectura de otra migaja leída por Jesús días atrás:

http://sala-delectura.blogspot.com.es/2012/06/molles-de-pa-per-no-perdrem-186-migas.html 

93

Et descobreixo arraulida en la foscor, quan les pas-

ses de la gent es retiren i arriba el regne de la nit.

Et fotografio amb zoom; tinc por d’acostar-me i

que t’espantis. Compartim l’instant i un fil prim de

complicitat ens uneix. Em segueixes, curiosa, i jo

m’emporto els teus ulls de gata.

127

Com sempre que puc, arribo a Vilafranca amb

temps. Passejo per carrers que ja conec, fotografio

el trapezista davant l’Ajuntament, com si estigués

a punt de fer l’aleta. 

Recordo l’emoció de vells Sant Fèlix.

Entro a l’Odissea, però no em dono a conèixer.

De vegades em fa vergonya entrar a una llibreria i

dir: hola, sóc escriptor. No trobo cap llibre meu, i

quan passa això sovint em desmoralitza. Xafardejo

si veig llibres d’altres autors ebrencs. A les lleixes

només distingeixo Emili Rosales i Albert Roig.

Dino més aviat del normal i tinc temps de re-

galar-me xocolata calenta per berenar. Al local que

es diu Il café, al carrer de la Font, hi deixo dedicat

un exemplar de Postres de músic, perquè la clien-

tela el llegeixi. La cambrera es queda sorpresa: “ens

en pots regalar també a nosaltres?”. Ho sento, no

vaig tan carregat, no tinc els poders màgics dels

Reis d’Orient, ja m’agradaria. Entro en una botiga

de joguines atret pel seu aparador; els hàbits com

a pare canvien. M’atrauen jocs de fusta de moltes

peces, però les imagino escampades pel menjador.

Compro un elefantet.

Una hora abans de l’acte, els peus em porten a la

porta del Casal Cultural, bàsicament per a tenir-lo

localitzat. Vaig a fer un tomb més, però la casualitat

(la casualitat?) em fa coincidir amb la benvolguda

blocaire Pilar. Xerrem d’emocions i blogs fins l’ho-

ra del Club de Lectura.

Les dones van arribant i comencem la tertú-

lia sobre El vertigen del trapezista. Com a tots els

clubs de lectura sobre el llibre, als primers cinc mi-

nuts algú diu que el conte que més li ha agradat és

Monedes, no falla. Abans he dit “les dones”, perquè

tots els membres són femenins. Somriures de com-

plicitat, curiositats, preguntes, respostes, satisfac-

ció mútua, la sensació que allò que vas escriure ha

arribat a bon port.

Arribaré tard a Tortosa, el xiquet ja estarà dor-

mint (o hauria), no em cal córrer. Entro a un bar

modern, funcional, juvenil, on, en un racó, dues xi-

quetes juguen retallant papers. A la tele tenen po-

sat el Canal Historia. Això, en un bar, no ho havia

vist mai de la vida; els felicito. Menjo un entrepà.

La cervesa és light,però no les emocions viscudes.

Quan arribo a casa, el xiquet dorm; l’elefantet

me’l deixo a la butxaca, li donaré demà.

Molles per no perdre'm (186) / Migajas para no perderme ( 186 )

Coberta del llibre, que podeu trobar AQUÍ

Molles per no perdre'm. Paraules i emocions, a cada pas. Em van agradar molt les trobades al 127, Jesús; probablement perquè coincideixen amb les meves. Gràcies!

Migas para no perderme. Palabras y emociones en cada paso. Me gustaron mucho las encontradas en el 127, Jesús; probablemente por que coinciden con las mías. ¡Gracias!

Text

Llegeix, Jesús Tibau


MOLLES PER NO PERDRE'M ( 186 )

Fa poc he comprat una bossa d’avellanes, i aquest fet aparentment simple, m’ha despertat records i emocions, perquè jo no en comprava mai d’avellanes, se’m feia molt estrany quan, de petit, en tenia tantes a casa.

Aquest fruit petit, el seu so juganer quan xoquen les unes contra les altres, és un bitllet al passat. Fills d’una llarga herència familiar, com gairebé tothom a Cornudella, mons pares, tot i dedicar-se principalment a altres feines, tenien trossos que calia cuidar, la majoria d’avellaners. En arribar la tardor, la família completa anava a plegar-ne i, al principi, hi passàvem el dia sencer, amb el corresponent dinar i esmorzar d’inoblidable sabor a la vora del foc, encerclat de pedres. Poques vegades he menjat res tan a gust com aquells senzills i humils dinars asseguts damunt d’un tronc, a l’ombra d’una figuera amiga. Plegar avellanes era dur, en aquells costers del Priorat on costava mantenir l’equilibri, pessigant les petites avellanes entre la pedra pissarra. Per tenir cura dels nostres tendres dits, ens posàvem didales; dits de guants de rentar roba retallats. Però de tant en tant trobàvem un avellanar assolat, ben arreplanat, curull d’avellanes que s’estenien com una catifa, que mon germà i jo ens disputàvem per plegar. Un gra de raïm que pessigàvem d’algun cep endolcia la tarda. Hores de calor s’alternaven amb dies de pluja, que aprofitàvem per pelar ametlles als baixos de casa, mentre escoltàvem la ràdio. El moment de plegar, esgotats, era un dels millors del dia, i m’agradava pujar a la Siata, assegut damunt d’un dels sacs plens.

Durant l’hivern, tant a casa com al col·legi, les clofolles d’avellanes encenien les estufes que, habitualment, feien saltar esclats de fum que inundaven l’aula enmig d’un gran xivarri.

Però el record més tendre associat a les avellanes ve de lluny. El padrí Josep va morir quan jo era molt petit, pràcticament no en recordo res, només una tarda que el vam anar a veure a casa seva (aquella casa, aquella olor). Ell feia moure unes avellanes a la mà (aquella mà, aquell soroll) i me les va posar a la butxaqueta d’una mena d’americana, decorada, crec, amb un escut mariner. Com a record és poc? Suficient.

Se’m fa estrany comprar avellanes.

La muntanya més gran del món/La montaña más grande del mundo (El vertígen del trapecista)

 

Jesús M. Tibau, és un contacontes a qui li agradaria "viure del conte". No entenc que encara no s'hagi fet realitat el seu somni. Ho dic sincerament. La seva prosa és entranyable, joganera i personal; amb un estil difícil de confondre. Crec que aquesta és una de les millors característiques que pot tenir  un escriptor; que no el puguin confondre amb cap altre. M'agrada endinsar-me en la lectura dels seus contes i descobrir que qualsevol part del nostre entorn pot esdevenir el protagonista. Una muntanya, una estàtua, un riu i, com no, una persona qualsevol que passegi per aquests indrets. Les seves creacions ens apropen la literatura sense adonar-nos...Com si ens mengéssim un gelat de xocolata que mai volem que s'acabi. Gràcies Jesús!

Jesús M. Tibau, es un cuentacuentos al que le gustaría "vivir del cuento". No entiendo que su sueño no se haya hecho realidad todavía. Lo digo con sinceridad. Su prosa es entrañable, juguetona y personal; con un estilo difícil de confundir. Creo que esta es una de las mejores características que puede tener un escritor; que resulte difícil confundirle con otro. Me gusta adentrarme en la lectura de sus cuentos y descubrir que cualquier parte de nuestro entorno puede ser el protagonista. Una montaña, una estatua, un río y, cómo no, cualquier persona que pasee por estos parajes. Sus creaciones nos acercan la literatura sin darnos cuenta...Como si nos comiesemos un helado de chocolate sin querer que se acabe. ¡Gracias Jesús!

Català (llegeix en Tibau)



> Castellano

LA MUNTANYA MÉS GRAN DEL MÓN

Quan feia quart d'EGB, pensava que el Montsant era la muntanya més gran del món. Ho dic així, tan tranquil, perquè sé que ningú no es riurà de mi, almenys per aquest motiu; fóra com riure's de les fantasies del xiquet que tots hem estat algun cop.

Llavors el món era petit, reclòs entre el Montsant i les Gritelles; no teníem altres punts de referència. Jugant a la Muntanyeta Plana, camí del Calvari, totes dues serres eren decorat i horitzó dels nostres dies; no és estrany, doncs, que un xiquet de l'Escuela Nacional Graduada de Cornudella pensés aquesta mena de coses. A classe hi teníem penjat un mapa físic, i un altre de polític, i també hi havia pintats a la paret el dibuix d'un dolmen i d'un menhir. Encara no havíem donat el tema del “relieve de España” i el nostre coneixement del móns es limitava a tot allò que havíem palpat amb els cinc sentits; la resta no existia o era massa lluny. La cançó d'un programa infantil de l'època deia que la Terra és un globus on vivim, i la Lluna, un que es va escapar.

Després vaig conèixer noms d'altres muntanyes, que em van semblar màgics, potents, rodons, i en vaig aprendre l'alçària, i a assenyalar-los en un mapamundi amb un petit triangle negre: Everest, Kilimanjaro, Aconcagua...Em mirava el Montsant d'una altra manera, una mica decebut al principi, per no ser el melic del món; però el fet de saber-ne la justa mesura, me'l feia mésproper. Jo tampoc no era el més alt de la classe, ni el més llest, niel que jugava millor al futbol, i per això podia comprendre perfectament els temors i anhels que devia sentir una muntanya que, quan estava ras, veia al fons de l'horitzó elscims nevats dels Pirineus.

Ara, des del terrat de casa de monspares, de vegades me'l quedo mirant, per damunt dels campanars de l'esgléssia i de les teules velles del poble. Imagino que el seu rostre cansat també m'observa, que les seves roques nues, gastades de sol i fred, tenen prou força encara, i que si alguna cau i rodola no és pel desig de deixar-se anar, sinó per les ganes de riure i córrer, com el xiquet que porto dintre.

LA MONTAÑA MÁS GRANDE DEL MUNDO

Cuando estudiaba cuarto de EGB, pensaba que el Montsant era la montaña más grande del mundo. Lo digo así, tan tranquilo, porque sé que nadie se reirá de mí, al menos por este motivo; sería como reírse de las fantasías del chiquillo que todos hemos sido alguna vez.
En aquel entonces el mundo era pequeño, recluido entre el Montsant y las Gritelles; no teníamos otros puntos de referencia. Jugando en la Muntanyeta Plana, camino del Calvari, las dos sierras eran decorado y horizonte de nuestros días; no es extraño, pues, que un chico de la Escuela Nacional Graduada de Cornudella pensara este tipo de cosas. En clase teníamos colgado un mapa físico, y otro político, y también había pintados en la pared el dibujo de un dolmen y de un menhir. Todavía no habíamos dado el tema de el relieve de España y nuestro conocimiento del mundo se limitaba a todo aquello que habíamos palpado con los cinco sentidos; el resto no existía o estaba demasiado lejos. La canción de un programa infantil de la época decía que la Tierra era un globo donde vivimos, y la Luna, uno que se escapó.
Después conocí los nombres de otras montañas, que me parecieron mágicos, potentes, redondos, y aprendí la altura, y a señalarlos en un mapamundi con un triangulito negro: Everest, Kilimanjaro, Aconcagua...Miraba el Montsant de otra manera, un poco decepcionado al principio, por no ser el ombligo del mundo; pero el hecho de saber la justa medida, hacía que lo sintiera más cercano. Yo tampoco era el más alto de la clase, ni el más listo, ni el que jugaba mejor al fútbol, y por eso podía comprender perfectamente los temores y anhelos que debió sentir una montaña que, cuando estaba raso, veía en el fondo del horizonte las cimas nevadas de los Pirineos.
Ahora, desde la terraza de casa de mis padres, a veces me la quedo mirando, por encima de los campanarios de la iglesia y de las tejas viejas del pueblo. Imagino que su rostro cansado también me observa, que sus rocas desnudas, gastadas de sol y frío, tienen aún suficiente fuerza, y que si alguna cae rodando no es por el deseo de desprenderse, sino por las ganas de reirse y correr, como el niño que llevo dentro.