HOMENATGE A LA MARIA, LA DONA PAGESA DE LA RIBERA D’EBRE

Foto: Montserrat Masip

Continuo la feina d'omplir la sala de veus, amb la lectura que fa Anton Fortuño d'un dels seus poemes.

Aquest el va escriure per a l'acte de presentació del llibre: La dona pagesa de la guerra civil als anys 60, de Teresa Castelló Bou. Un treball de recerca que tinc el privilegi de fer-ne ressó en aquestes pàgines.

Gràcies, Anton, pel poema, ple de història i anècdotes. Felicitats per l'excelent declamació amb què ens apropes la cultura de les teves contrades.

Continúo el empeño de llenar la sala de voces, con la lectura de Anton Fortuño de uno de sus poemas.

Éste lo escribió para el acto de presentación del libro: La dona pagesa de la guerra civil als anys 60, de Teresa Castelló Bou. Un trabajo de investigación que tengo el privilegio de difundir en estas páginas.

Gracias, Anton, por el poema, lleno de historias y anécdotas. Felicidades por la excelente declamación con que nos acercas la cultura de tus parajes.

Lectura; Anton Fortuño


Escrit d’Anton Fortuño Sas.- T.E. – 18- 2-14

Ai, Maria, pagesa de la Ribera
on l’Ebre posa son crit i sa calma,
tu, menudeta de físic,
ets piràmide que s’alça
estimant el teu terral,,,
D’ell n’ets tu la seva ànima !!
Ressorgires de cruel guerra
naixent com bomba que esclata
impregnant-ne dins teu cos
l’arrel del terral sent-ne esclava.
Et feren la cara rodona
per que rellisqués tota llàgrima
i et taparen pits i cuixes
per que no exaltessis la pinassa.
Havies de ser perfecta, sensible,
senzilla, baixant sempre la cara
davant mirar d’innoble sàtir
que volia menjar carn a la brasa
i, tu patint, esclatant-te la pitrera
havent d’estimar qui et denigrava.
Sempre prop de les campanes
resant rosaris agenollada
sacrificant esperit, ment i cos
o en series endimoniada...
Si volies butlla de verge,
mantellina fins tapar-ne la cara
i arrossegar-te per altars i sagristia
com corderet que mai bala.
En festes majors vestit nou
a veure si l’amor amb tu balla
i quan la sardana o la jota et miren
ta gràcia per molts ulls innata
et regires com baldufa excelsa
que sap que partida guanya.
Però quan aquell noi que tu busques
davant de tothom al ball t’abraça,
ai, Maria, no abandonis el teu cos
si no vols ser rebutjada
pel mirar d’enveja que relliga
i pot fer-te desgraciada.
De treball, submergida fins a colzes
hores i hores d’inhumana surriagada...
La cabassola d’olives pleneta
amb dolor a esquena, genolls i cama
i les mans que no s’encantin
amb bon grapat que l’amo mal paga...
Al cap la desca de roba ben neta
que han de lluir els fills i el cap de casa.
Munyir cabres que volen arramblar-te...!
Calder ple per gallina que ou dava
i esmolar-te els dits collint herba per conills
que per festes posarien cuixa i llom a taula.
Et cuidaves de tot, de tot... Teu alè no s’arrua.
La família menja recapte i cassolada de fama.
I cuidar vells!! això si, treure ferums de pesta mala.
I sempre tu, amb febre, ser-ne l’escarràs de casa.
Valenta... Sense repòs... Moure, moure, moure...
A casa i al tros et desfàs... Mai cansada... !!!
Ai, Maria, si això és ser dona de la Ribera
que ens prengui avui mateix la riuada
per que varem sortir d’una guerra
i ara pau i amor no arriba... Tu, sempre esclava.
Esclava de tot quan t’envolta...
De ta carn que ser-ne lliure demana
Esclava i submisa ,callant teus deliris
davall de l’home que mana.
Qui et tracta com PERSONA... ?
Tu, a la cuina i al tros, ells a taula
de jocs, de divertiment, de decidir
el present i futur de teva casa.
L’amo sempre contra i sobre tu
per que sols val sa paraula
i quan del salador cau el tocino
tu poses pau i amor quan en manca.
I tens la bassa d’oli ben guarnida
i la carícia fas... dins renega la ràbia !!
Esclava...!!! A obeir a vells i joves,
ser-ne esposa, mare i criada...
Esclava ...!!! Callant al dia dia
i socorre a tots quan faci falta...
Esclava... !! Esperant que tot canviï
i et tractin com persona lliure
que teva vida puguis escriure
i lliurar-te per sempre de ser Esclava.
Un dia vindrà, Maria la pagesa
que siguis la PERSONA digna
que tes entranyes amb fe, demana...
Avui el segle corre com esperitat
i ja som als anys seixanta.
Podràs treure’t tot l’engorroniment
i a l’urna posaràs teva paraula
i decidir el present i el futur
tombant la truita ben tombada
igualant-te a germà, fill, avi i marit
lliurant-te del greuge que et mata...
Llençaràs ta vesta de vestimenta
i amb cos nu anar a la platja
i ser-ne amb amor i pau
la primera llibertària.
Un dia vindrà, pagesa Maria,
que seràs TU l’ama de Casa
assolint grau de PERSONA
i podràs triar ser Dona
que de la sexualitat guanya
i treballar per l’humanitat
parint el fill que ton ser clama.
Manant sempre del cos i esperit...
Sent lliure, lliure, lliure...!!! Maria estimada.

Onomàstica

Aquarel-la de l'Anton

Després del parèntesi, retorn a l'antic costum de posar veus a textos i poemes.

Anton ens recita els seus versos, amb els quals ens regala la màgia de l'enyorança, enmig d'una celebració.

Gràcies, Anton!

Tras el paréntesis, retomo a la antigua costumbre de ponerle voces a textos y poemas.

Anton nos recita sus versos, con los que nos regala la magia de la añoranza, en medio de una celebración.

¡Gracias, Anton!

 Lectura Anton


Text

Amb l’experiència de que el braç ja et cau

i vols aconseguir guardar-lo enlaire...

Amb la soflama dels bens que han desaparegut,

culls la crossa que et pregunta que necessites...

Amb la safor del respir que sempre es queixa,

inútil beneitesa que s’escudella en teu plat...

Reposes avui de cap i cul i converses fútils

i se’t esdevé el concert  que el net i netes volen armar.

Junt a tu et prediquen la bonesa

de cares lluents, eufòria de festa gran

i recules al temps on l’aire prometia

disbauxes de vida que la falç va aplanar.

L’últim o primer de la colla ja resultes...

l’últim o primer que com per llavor has quedat

i tens sort d’aquest bufar de l’aire

que et ronda amb carícia i a la galta besa

i fins et parla de un futur que vas escriure fa anys...,

Que seria de tu sense la crossa altiva

que t’aixeca al cel i et fa continuar...?

Avui, content, de temps passats  robes alegria

encara que el cor no para d’enyorar

Volum n. 8 d'aquarel·les i trenets / Trenet 1 i 2

Aquarel·la de l'Anton

L'Anton, ens recita avui, els "trenets" 1 i 2, del volum número 8, Aquare·les i trenets. Recull de poemes dels quals és l'autor. Gràcies, Anton!

Anton, nos recita hoy, los "trenets" 1 y 2, del volumen número 8, "Aquarel·les i trenets". Recopilación de poemas de su autoría. ¡Gracias, Anton!

Recita Anton Fortuño

Trenet nº. 1

No aixeco els braços eufòric,
els núvols passen alts
i no puc elevar-me il•lusionat.
IL•LUSIÓ, la veiem com meta,
quan sols és un desig lògic...
Per què ens volem tapar el cap
com estruç inconscient ?
Escabellem... Davall closca,
el pensament que actuï
i cames i mans i cor
es posin en camí.
La distància a recórrer
no ens faci por
quan la voluntat viu.

Trenet nº 2

http://rebaixes.blogspot.com.es/2013/03/larbriu-del-meu-cabelll-aquarella.html

A josep Anton

Anton Fortuño

Els versos que ens recita avui l'Anton, són molt especials. Evoquen al seu fill, Josep Anton i ens l'apropa. M'he atrevit a traduir-los al castellà i recitar-los, per tal de fer-vos arribar a la majoria de les persones que hi entreu, el seu sentiment. Gràcies, Anton! Espero i desitjo que el resultat sigui mereixedor de la confiança que em tens.

Los versos que hoy nos recita Anton, són muy especiales. Evocan a su hijo, Josep Anton y nos lo acerca. M'he he atrevido a traducirlos al castellano y recitarlos, con la intención de que llegue a la majoria de personas que entráis aquí, su sentimiento. ¡Gracias, Anton! Espero y deseo que el resultado sea merecedor de la confianza que me tienes.

Text: http://rebaixes.blogspot.com.es/2011/03/avvui-cinc-de-marc-foto-del-nostre-fill.html

Recita: Anton Fortuño

Texto:

Habla de ti el viento que articula palabras      
Que las transporta en su camino...                    
Habla de ti el sol amarillo que calienta                
La quietud y la huella del espíritu...                          
Habla contigo la orquídea blanca                      
Y la rosa inmarchitable de cristal...                            
Habla contigo el perfumado silencio                    
De unas flores que cultivaste: tus trabajos.                
Habla contigo el agradecimiento de rostros nítidos
A los que enseñaste a querer.                            
A querer lo que tú, dilecto, tenías            
 Para dar...
Regresan hoy las flores                                                
Que cultivaste.                                

Traducció: Isabel del Pilar Valero

No te rindas

Aquarel·la de l'Anton

El millor de la resiliència és l’actitud vital, l’autoestima, desterrar les pors, la creativitat, la introspecció, la iniciativa, alliberar el llast, la interacció...I la manera en què l’Anton ens convida a practicar-la, amb un altre poema de Mario Benedetti.

Gràcies, Anton!

Lo mejor de la resiliencia es la actitud vital, la autoestima, desterrar los miedos, la creatividad, la introspección, la iniciativa, liberar el lastre, la interacción... Y la manera en que Anton nos invita a practicar la, con otro poema de Mario Benedetti.

¡Gracias, Anton!

 lectura


Text:

No te rindas, aún estás a tiempo

De alcanzar y comenzar de nuevo,

Aceptar tus sombras,

Enterrar tus miedos,

Liberar el lastre,

Retomar el vuelo.

No te rindas que la vida es eso,

Continuar el viaje,

Perseguir tus sueños,

Destrabar el tiempo,

Correr los escombros,

Y destapar el cielo.

No te rindas, por favor no cedas,

Aunque el frío queme,

Aunque el miedo muerda,

Aunque el sol se esconda,

Y se calle el viento,

Aún hay fuego en tu alma

Aún hay vida en tus sueños.

Porque la vida es tuya y tuyo también el deseo

Porque lo has querido y porque te quiero

Porque existe el vino y el amor, es cierto.

Porque no hay heridas que no cure el tiempo.

Abrir las puertas,

Quitar los cerrojos,

Abandonar las murallas que te protegieron,

Vivir la vida y aceptar el reto,

Recuperar la risa,

Ensayar un canto,

Bajar la guardia y extender las manos

Desplegar las alas

E intentar de nuevo,

Celebrar la vida y retomar los cielos.

No te rindas, por favor no cedas,

Aunque el frío queme,

Aunque el miedo muerda,

Aunque el sol se ponga y se calle el viento,

Aún hay fuego en tu alma,

Aún hay vida en tus sueños

Porque cada día es un comienzo nuevo,

Porque esta es la hora y el mejor momento.

Porque no estás solo, porque yo te quiero.

Piedritas en la ventana

Trobada aquí

Anton, ens recita "Piedritas en la ventana". Gràcies, Anton!

Lectura text

De vez en cuando la alegría

tira piedritas contra mi ventana

quiere avisarme que está ahí esperando

pero me siento calmo

casi diría ecuánime

voy a guardar la angustia en un escondite

y luego a tenderme cara al techo

que es una posición gallarda y cómoda

para filtrar noticias y creerlas

quién sabe dónde quedan mis próximas huellas

ni cuándo mi historia va a ser computada

quién sabe qué consejos voy a inventar aún

y qué atajo hallaré para no seguirlos

está bien no jugaré al desahucio

no tatuaré el recuerdo con olvidos

mucho queda por decir y callar

y también quedan uvas para llenar la boca

está bien me doy por persuadido

que la alegría no tire más piedritas

abriré la ventana

abriré la ventana.

Jo poètic / Yo poético

Dies enrere va ser el meu aniversari i l'Anton em va regalar, una vegada més, la seva veu, tot interpretant un dels textos que he escrit. Gràcies, Anton!

Dias atrás fue mi cumpleaños i Anton me regaló, una vez más, su voz, interpretando uno de los textos que he escrito. ¡Gracias, Anton!

Recita l'Anton Fortuño

Vaig convergir amb una veu i la història que explicava i vaig volar, sota la volta celeste i més enllà, tot transcendint el tènue calor de l'horitzó, alhora que m’enervava l'olor de les herbes de la sabana. La imaginació fou bombolla en contacte amb el vent i els sentiments, còmplices dels sentits, cavalls a galop per paisatges edènics, plens de somnis, que m’estremien amb una càlida llum crepuscular. No vaig poder, ni tampoc vaig voler evitar, que una altra pell m’emboliqués a través dels lírics records fets paraula que evocaven, seduïen fascinaven i fins i tot feien mal, quan formes isotòpiques a l’hora d’entendre la vida allunyaven camins que, fins aleshores, es tocaven. Enrere quedaren, en el reflex de cada mot, la imatge idíl•lica d’enigmàtics paratges i el seu punt de llum ambre.

Vaig veure l’albada, al focus comú del sentiment perfecte que em fonia en la complicitat del paisatge femení, fruit de la inspiració de l'exotisme d'altres temps en què era normal que els hiverns ho cobrissin i tapessin tota la vida que guardava a l’interior. En les branques de l'arbre tremolaven les fulles, temoroses de caure al buit abans d'assaborir el fruit de l'amor al qual no tenien accés. Una barreja de vinagre i mel eren els seus silencis en el fons inabastable que emmarcava cada seqüència del recorregut, fins a desaparèixer en el delit d'un jo poètic.

L'alè de la pluja

Marta Pèrez Sierra, Jordi Pàmias i Josep Fàbrega

L'Anton, ens recita el poema: "L'alè de la pluja" del poemari inèdit, "Si goso dir-li un mot d'amant", de  Marta Pérez Sierra. Aquest, va rebre una menció especial com a finalista en el I Premi de Poesia Jordi Pàmias. 

Espero i desitjo que gaudiu de la interpretació magistral que en fa l'Anton.

Anton, nos recita el poema: "El aliento de la lluvia" del poemario inédito, "Si me atrevo a nombrarle con un nombre de amante", de Marta Pérez Sierra. Éste, recibió una mención especial como finalista en el I Premio de Poesia Jordi Pàmias. 

Espero y deseo que disfruteis con la interpretacuón magistral que hace Anton.

Recita l'Anton Fortuño


L'ALÈ DE LA PLUJA


Nua, sota els llamps,

crido:

        - M'he enamorat!


Un cargol em fa callar.

Neixen ales de les meves sines.

Flors d'ambròsia en els peus.

La meva veu s’imprimeix

en l'alè de la pluja.

Arreu es llegeix el seu nom.

Si jo pogués / Si yo pudiese

Dibuix de Carme Rosanas

L'Anton, ens envia un preciós poema de la seva autoria. M'agrada escoltar-lo; m'agrada llegir-lo. Et trobava a faltar. Gràcies, Anton!


Aquest poema surt al vent controlat, però abans ha fet el seu recorregut per molts llocs. Com totes les coses té la seva història i em fa recordar moltíssim a la Roser una persona que fa un any ens va deixar i era la que abans de entrar en la jxarxa sabia de tots els meus escrit, pintures, recitats...
El seu marit encara quan ens trobem i recordem la nostra història, sempre em comença...
SI JO POGUÉS EL TEMPS ATURARIA...
i qui no ho faria en algun moment de la seva vida?

Anton, nos envía un precioso poema, del cual es autor. Me gusta escucharle; me gusta leerle. Te echaba de menos. ¡Gracias, Anton!

Este poema sale al viento controlado, pero antes ha hecho su recorrido por diversos lugares. Como todas las cosas, tiene su hisoria y me trae muchos recuerdos de Roser una persona que nos dejó hace un año y era la que antes de entrar en la red sabía de todos mis escritos, pinturas, recitales...
Cuando su marido y yo nos encontramos y recordamos nuestra historia, siempre me dice...
SI YO PUDIESE SE PARARÍA EL TIEMPO...
¿Quién no lo haría en algún momento de su vida?

Text

VILAFRANCA VESTEIX VERD... US HO MEREIXEU

Dibuix: Carme Rosanas

David Miret, casteller de la colla dels verds: Castellers de Vilafranca, ha estat escollit català de l’any. Anton l’ha fet un homenatge que us deixo aquí perquè en gaudiu. Gràcies, Anton!

David Miret, casteller de la colla dels verds: Castellers de Vilafranca, ha sido escogido catalán del año. Anton le ha hecho un homenaje que os dejo aquí para que disfrutéis. ¡Gracias, Anton!

Text

L'elefantet Buba / El elefantito Buba

Il-lustració de Lourdes Coll

La veu de l'Anton i el conte de la Lourdes, s'uneixen formant un tàndem molt especial, que ens convida a fer un volt pels paisatges de la fantasia. Gràcies, Anton i Lourdes, per dibuixar-nos aquest paisatge.

La voz de Anton y el cuento de Lourdes, se unen formando un tándem muy especial, que nos invita a pasear por los paisajes de la fantasía. Gracias, Anton y Lourdes, por dibujarnos este paisaje.

Textos


Català



Castellano

Llibre de les solituds. Poemes 6,7,8 i 9

Trobada a la xarxa

Què res millor que acomiadar l'abril amb un recital de Anton, dels poemes de Miquel Martí i Pol? Gràcies, Anton!

Qé mejor cosa que despedir Abril con un recital de Anton, de los poemas de Miquel Martí i Pol? ¡Gracias, Anton!

LLIBRE DE LES SOLITUDS. POEMES 6,7,8 I 9


Postal de París


Tot és fugaç, però ningú no dorm

al Montparnasse quan La Coupole esclata

de llum i de converses. I demà

començarem el gran pelegrinatge

i jo iniciaré el compte enrere.

L'hivern, cansat, s'acomiada amb pluges,

però la llum dels arbres és molt fina

si el sol travessa el teginat de núvols.

Aquest París és el vellut vermell

del Casino i es diu Amina i Nena,

però també serà un clochard amable

i el lent passeig per la vora del Sena

i els tòpics, tots els tòpics repetits

sense gens de vergonya, i Van Gogh,

Van Gogh per primer cop i ja per sempre.

Tot és fugaç, i ric, i vulnerable,

el deixant el record i un llast immens

d'imatges i secrets incompartibles.



L'Absent


 Ara que ja són més els no records

que allò que havíem de compartir, repasso,

faceciós, el que no sé de tu

per confegir un retrat que m'acompanyi.

Que estranys els mecanismes del desig,

les excuses dels anys i aquest misteri

que et fa present quan no et correspondria

per emplenar, potser, una altra absència.

Però la vida sempre té raó

i en aquest compte estricte a fons perdut

de tant en tant hi apareixes, com una

relíquia de mi que ningú més

que jo no pot acceptar ni comprendre.

Quan te'n vagis de nou no em sentiré

ni trist ni desolat, només, tal volta,

una mica ignorat i més sotmès

a una lleu i subtil malenconia.



El que torna


No emprendré cap viatge. Consirós

I potser decebut, faré l’esforç

De mantenir-me dret, tot i que els vents

No et siguin favorables, per poder

Transmetre confiança, car el temps

Són certament difícils i ningú

No està legitimat per evadir-se.

Immòbil i silent, procuraré

De no permetre’m gaire defallences

I em faré nous forats al cinturó

Per si cal viure temps més durs encara.

Seré el que torna quan tothom hi va,

I empenyorant si cal la poca hisenda

Que encara em queda, deixaré que els anys

M’assaonin la carn perquè floreixi

Quan hagi de florir, sense vergonya.




Cambra d’hotel


Tots els miralls de la complicitat

Reflectien, procaços, les imatges

Dels nostres cossos. I va ser aleshores

Quan vares demanar què en quedaria

D’aquell instant anys a venir. Miraves

Cap a fora i no estic pas gens segur

Que parlessis amb mi; tu mai no feies

Preguntes que et poguessin comprometre

I havies desterrat les confidències

Per preservar no sé quins privilegis.

Queia una pluja fina de desembre

I les branques dels arbres sense fulles

De tant en tant oscil-laven lentíssimes.

Jo, malganós, vaig esbossar un somriure

I en veu molt baixa, com per mi mateix,

Vaig mormolar un parell de frases fetes

Que juraria que no vas sentir.

Ara, passats els anys com tu volies,

Podria dir-te que d’aquell instant

Només me’n queda el buit que ja aleshores

Sentia dintre meu i que amb el temps

Ha anat creixent fins a fer-se insondable:

No res o molt, depèn de com es miri.




Interdicte


Per una llei no escrita faig d’exòtic

Paravent temerari del futur

De mi mateix, i el joc em desconcerta.

Palplantat i expectant, no participo

De gairebé cap vincle que estimuli

I tanmateix el risc no m’abandona.

Què em deuen o què dec? Perplex, contemplo

Tant de paisatge estrany que ni m’atreu

Ni em justifica, i en silenci provo

De sentir alguna veu inconeguda.

Tot és debades; només la mirada

I els pits i el sexe oferts d’aquesta dona,

Present i absent alhora, se’m revelen

Com un intent molt íntim de resposta.

Temps ert / Tiempo yerto

Trobada a la xarxa

Gràcies, Anton, per possar-li veu als meus relats. Em regales una perspectiva nova amb la teva interpretació.

Gracias, Anton, por ponerle voz a mis relatos. Me regalas una nueva perspectiva con tu interpretación.



Català




Castellano

TIEMPO YERTO

Invirtió mucho tiempo en la dudosa quimera de prolongar su juventud. Sentía como una losa cargada a las espaldas el saber que cuando le llegara la senectud sufriría la fragilidad, la pequeñez, la vulnerabilidad, del irreversible deterioro físico. No podía evitar la necesidad y exigencia de una prolongada inmadurez y se adentró sin saberlo en su anhelo eterno y atemporal, sin tener plena conciencia de lo que quería o no quería. En su afán de no convertirse en una víctima más del paso irreparable de los años, se convirtió en uno de los vampiros tan en boga de la sociedad en que vivía, cambiando cualquier arruga por los trazos invisibles de las cicatrices del bisturí.
Esta fue la manera en qué descubrió el secreto de la juventud eterna y sus consecuencias imprevisibles. Dicho secreto no era otro que el comprobar su autoengaño, puesto que nada eterno existía más allá de la prolongación estéril de una vejez encubierta, ante la carente dignidad de aceptar morirse a tiempo.
Así que perdió la oportunidad de descubrir la eternidad del pensamiento, libre, donde no llega el tiempo. Eterno en su descubrir diario, en su admirar cada momento, imposible de frenarlo con las adormideras vitales de un futuro incierto.
Su eterna juventud no permitió que la chispa de la vida tomara las riendas y cesó con el fin del tiempo yerto.