La taronja a terra

M'afegeixo a l'homenatge que Calpurni li ret a Olga Xirinacs, avui, dia del seu aniversari. Les bones lletres no s'obliden mai, Olga. Felicitats!

Me uno al homenaje que Calpurni le rinde a Olga Xirinacs, hoy, día de su cumpleaños. Las buenas letras nunca se olvidan, Olga. ¡Felicidades!

 lectura


Texto:  http://calpurni.blogspot.com.es/2013/05/viatge-de-maig.html?showComment=1368282079528#c611656911533794861

La inundació

Olga reflecteix la profunditat del pensament, entre la quotidianitat d'unes vides que ens mostren la transformació a què se sotmet tot, amb el pas del temps.
M'agraden especialment les descripcions plenes de detalls i les mencions musicals i literàries amb que broda la trama: Mendelsshon, Jorge Manrique, Marguerite Yourcenar, Joyce, Virginia Wolf, Mann, ens ajuden a endinsar-nos al nucli de diverses reflexions sobre vida, mort ... i el parèntesi que tanquen.
Mentre llegia recordava coses que l'he sentida expressar en el seu blog o  comentaris que ha deixat en algun dels meus. Especialment en el que parlo de cinema. Potser per això, no m'ha estat difícil triar aquest fragment.
És un llibre de lectura fàcil, que he assaborit poc a poc, sense presses per arribar al final i que m'ha deixat les ganes de rellegir-lo i aprofundir en molts dels seus fragments.


Olga refleja la profundidad de su pensamiento, entre lo cotidiano de unas vidas que nos muestran la transformación a que se somete todo, con el paso del tiempo.
Me gustan especialmente las descripciones llenas de detalles y las menciones musicales y literarias con que borda la trama: Mendelsshon, Jorge Manrique, Marguerite Yourcenar, Joyce, Virginia Wolf, Mann, nos ayudan a adentrarnos en el núcleo de diversas reflexiones sobre vida, muerte…y el paréntesis que encierran.
Mientras leía recordaba cosas que la he oído expresar en su blog o en comentarios que ha dejado en alguno de los míos. Especialmente en el que hablo de cine. Tal vez por eso, no me ha sido difícil elegir éste fragmento.
Es un libro de lectura fácil, que he paladeado poco a poco, sin prisas para llegar al final y que me ha dejado las ganas de releerlo y ahondar en muchos de sus fragmentos.

Lectura del text

Dilluns es presenta plujós, primer lleument, només deixant caure un tel d'aigua sobre la verdura que les pageses han tret al carrer. Un perlat suau sobre els paraigües dels nens que van a l'escola, sobre les fulles ja escasses del gran auró.

Després la pluja s'enforteix, ja repica a la terrassa i salta les escales fins al jardí; els coloms i les tórtores s'acosten a beure els tolls del carrer i les rodes dels cotxes empastifen les voreres. Al supermercat posen cartrons a terra, davant de l'entrada.

Maria Romana esmorza amb els ulls com el color de l'aigua, pel reflex dels vidres del balcó. L'avi també havia previst un voladís per protegir de l'aigua i del sol els dos balcons i les finestres de dalt. El voladís és folrat per sota amb rajoles de dibuix blau i or vell, arabescos d'aigua i de sol. De manera que, com que encara fa calor, tenen obertes les dues balconades que van a la terrassa. Entra l'olor incitant de la terra mullada i de l'ozó que li han dit a Maria Romana que s'acumula ran de terra quan plou. Ho haurà de comprovar. Quantes coses li caldrà comprovar abans que...I, ¿per què s'ha de molestar a comprovar-les? La mort ve com un lladre, li han explicat, i això sí que es cert sense haver-ho de consultar a Internet. Tant li fa doncs, que el lladre s'emporti un coneixement més que un de menys- Tot seguit s'unta la torrada amb la confitura d'albercoc, transparent i molsuda.

"Una olor de cafè ajuda...", havia escrit el lletrista de La vella dama indigna, una de les cent millors pel·lícules de la història del cinema. Maria Romana torna a remugar, ¿i què?, ja són tots morts i la pel·lícula no l'han passada més, tot ho ha pres un d'aquells rius que escrivia Jorge Manrique, i deu haver fet cap a mar:  autors, lletristes, músics, rodets de pel·lícula, velles càmeres, focus rovellats, la cadira del director amb el nom i tot. Però, i tant, si ajuda, l'olor del cafè. Lola li porta el termos a l'estudi i li deixa a la safata, sobre la tauleta de rodes que fan servir per traginar petites coses.

Al meu cap una llosa / En mi cabeza una losa

Capçalera del blog d'Olga Xirinacs

Podia haver triat un conte (aquest hauria estat, sense cap dubte, el col•loqui d’un esquelet molt viu!), un poema, un dietari, un llibre de viatges  (m'encanta Trens)... Olga Xirinacs és una escriptora polifacètica a la qual difícilment se li resisteixen els llenguatges literaris. Al final m'he decantat pel fragment d'un llibre que va obtenir el "Premi de Sant Jordi" i el de la crítica: Al  meu cap una llosa. Les imatges de la seva prosa poètica em fascinen i m’estremeixen. Segur que descobriu entre les lletres una protagonista que va morir com va viure, tràgicament i apassionada. Una de les millors escriptores de tots els temps: Virginia Wolf.

Olga l’eternitza, més encara, en els passatges del seu llibre.

He comès la gosadia de traduir-lo i espero haver aconseguit el resultat que es mereix.

Els que encara no la coneixeu, gaudiu amb la prosa d'Olga.

Podía haber elegido un cuento (¡hubiera sido, sin duda, el coloquio de un esqueleto muy vivo!), un poema, un dietario, un libro de viajes (me encanta Trens)... Olga Xirinacs es una escritora polifacética a la que difícilmente se le resisten los lenguajes literarios. Al final me he decantado por el fragmento de un libro que obtuvo el “Premi de Sant Jordi” y el de la crítica: Al meu cap una llosa. Las imágenes de su prosa poética me encandilan y me estremecen. Seguro que descubrís entre las letras una protagonista que murió igual que vivió, trágica y apasionadamente. Una de las mejores escritoras de todos los tiempos: Virginia Wolf.

Olga la eterniza, más si cabe, en los pasajes de su libro.

He cometido la osadía de traducirlo y espero haber conseguido el resultado que se merece.

Los que aún no la conocéis, disfrutad con la prosa de Olga.

Lectura en català

Lectura en castellano

Al meu cap una llosa (fragment) 

" Havia quedat una finestra oberta. L'aire féu aletejar per un moment els papers sobre la taula, coberta ara d'ombres blaves en el silenci d'un moment deshabitat. La casa era humida, el foc s'havia apagat i els vidres duien encara senyals de pluges anteriors. Ara la tarda s'aquietava i un dit de sol resseguia amb feblesa i desgana objectes diversos als prestatges, a la taula, a terra, en una ullada imperceptible. 

Ella no hi era. Havia sortit i no sabien quan tornaria. No hi havia conversa, ni murmuris de veus, ni tan sols l'advertiment ja vinc, ara tomo, espera'm, o m'he deixat el cistell, tanca la porta. Algun ocell passà prop de la finestra i no trobà ningú que l'escoltés. Les branques dels oms vibraven amb tremolins foscos, però no foren observades. Sobre la butaca, l'entapissat blau i salmó esperà llargament un cos per envoltar-lo; esperà l'escalf d'una pell tèbia i d'un vestit de llana, perquè la primavera brotava per tot arreu amb una exuberància molla, àcida i fresca, que feia esborronar lleugerament els cossos. Encara sortia fum de les xemeneies, i s'amansia recollit entre els arbres com la llana perduda entre els arços: blanca i càlida d'ovelles temoroses. 

Ella havia marxat i no sabien on. Baixava crescut, el riu, inflat i valent com un exèrcit antic que parteix al matí, quan encara el sol no es pot reflectir en les armes brunyides. Un exèrcit amb la meitat de plata, i per sota de fang empastat als peus que volen conquerir la mort. Sempre que un riu surt de mare porta un desig de mort embolicat en seda, entre el pit que li batega. Quan pot abastar qui l'escolti l'amortalla primer amb teixits verdosos, i després, satisfet, abandona la llarga carícia viscosa i deixa els senyals de la conquesta: una unció de fang sobre el cos, o a la boca, per segellar un silenci de complicitats furtives. 

A la superfície, entre els joncs, brillà per un instant el sol i descobrí les larves a l'aigua soma. Les flors de cucut, no del tot obertes, enyoraren el dia. No hi havia ous encara al niu de les merles; avingudes recents desdibuixaven les vores arenoses, com un llavi mossegat que es retira de l'escomesa. Tot el llarg del riu, en aquell sector, no emmirallà cap imatge plàcida, aquella tarda. 

L'aigua del torrent, més avall, s'ajuntava amb força al corrent principal, però ja havia perdut la veu i el color dels amants entre els freixes i els saltants escumosos. Ara tot era fred i les mans quedaven ertes si algú s'aventurava, entre els joncs, a deixar-les anar. "

En mi cabeza una losa (Fragmento)

"Quedose una ventana abierta. El aire hizo aletear por un momento los papeles sobre la mesa, cubierta entonces de sombras azules en el silencio de un momento deshabitado. La casa era húmeda, el fuego se había apagado y los cristales conservaban señales de lluvias anteriores. La tarde se aquietaba y un dedo de sol recorría con debilidad y desgana objetos diversos en los estantes, en la mesa, en el suelo, con un parpadeo imperceptible.

Ella no estaba. Había salido y no sabían cuándo volvería. No existía conversación, ni murmullos de voces, ni siquiera la advertencia ya voy, ahora vuelvo, espérame, o me he dejado la cesta, cierra la puerta. Algún pájaro se acercó a la ventana y no encontró a nadie que lo escuchara. Las ramas de los olmos vibraban con temblores oscuros, pero pasaron desapercibidas. Sobre el sillón, el tapizado azul y salmón esperó largo tiempo un cuerpo para abrazarlo; esperó el calor de una piel tibia y de un vestido de lana, porque la primavera brotaba por doquier con una exuberancia flexible, ácida y fresca, que estremecía ligeramente los cuerpos. Todavía salía humo de las chimeneas, y se amansaba recogido entre los árboles como la lana perdida entre los espinos: blanca y cálida de ovejas temerosas.

Ella se fue quién sabe dónde. Bajaba crecido, el río, henchido y valiente como un ejército antiguo que parte al alba, cuando el sol aún no se refleja en las armas bruñidas. Un ejército mitad de plata, y por debajo de barro empastado en los pies que quieren conquistar la muerte. Cuando un río se desborda lleva un deseo de muerte envuelto en seda, entre el pecho que le late. Si consigue quien le escuche lo amortaja primero entre tejidos verdosos, y luego, satisfecho, abandona la prolongada caricia viscosa impregnada de señales de conquista: una unción de barro sobre el cuerpo, o en la boca, para sellar un silencio de complicidades furtivas.

En la superficie, entre los juncos, brilló por un instante el sol y descubrió las larvas en el agua sondable. Las flores de cuco, medio abiertas, añoraron el día. En aquél entonces no había huevos en el nido de los mirlos; riadas recientes desdibujaban los bordes arenosos, como un labio mordido que se retira de la acometida. La superficie del río, en aquel sector, no reflejó ninguna imagen plácida, aquella tarde.

El agua del torrente, más abajo, se juntaba con fuerza a la corriente principal, la voz perdida y el color de los amantes entre los fresnos y los saltos espumosos. El frío lo invadía todo y las manos quedaban yertas si alguien se aventuraba, entre los juncos, a adentrarlas. "