.jpg)
Trobada a la xarxa
El pas del temps és
inevitable. No ho és, però, evocar la màgia del que vivim en el seu transcurs.
Jesús Tibau ho fa en la
darrera publicació: Molles per no perdre’m. Un recull de vivències, no exemptes
de poesia, que paga la pena resseguir.
N’he triat dues que m’agraden
molt. Una d’elles, com podeu llegir i escoltar és compartida. Gràcies, Jesús!
Us hi deixo l'enllaç d'una altra molla llegida pel Jesús dies enrere:
El paso del tiempo es inevitable. Sin embargo, no lo es evocar la magia de lo que vivimos en su transcurrir.
Jesús Tibau lo hace en su última publicación: Migajas para no perderme. Una recopilación de vivencias, no exentas de poesía, que vale la pena reseguir.
He escogido dos que me gustan especialmente. Una de ellas, como podéis lees y escuchar está compartida. ¡Gracias, Jesús!
Os dejo aquí el enlace a la lectura de otra migaja leída por Jesús días atrás:
93
Et descobreixo arraulida en la foscor, quan les pas-
ses de la gent es retiren i arriba el regne de la nit.
Et fotografio amb zoom; tinc por d’acostar-me i
que t’espantis. Compartim l’instant i un fil prim de
complicitat ens uneix. Em segueixes, curiosa, i jo
m’emporto els teus ulls de gata.
127
Com sempre que puc, arribo a Vilafranca amb
temps. Passejo per carrers que ja conec, fotografio
el trapezista davant l’Ajuntament, com si estigués
a punt de fer l’aleta.
Recordo l’emoció de vells Sant Fèlix.
Entro a l’Odissea, però no em dono a conèixer.
De vegades em fa vergonya entrar a una llibreria i
dir: hola, sóc escriptor. No trobo cap llibre meu, i
quan passa això sovint em desmoralitza. Xafardejo
si veig llibres d’altres autors ebrencs. A les lleixes
només distingeixo Emili Rosales i Albert Roig.
Dino més aviat del normal i tinc temps de re-
galar-me xocolata calenta per berenar. Al local que
es diu Il café, al carrer de la Font, hi deixo dedicat
un exemplar de Postres de músic, perquè la clien-
tela el llegeixi. La cambrera es queda sorpresa: “ens
en pots regalar també a nosaltres?”. Ho sento, no
vaig tan carregat, no tinc els poders màgics dels
Reis d’Orient, ja m’agradaria. Entro en una botiga
de joguines atret pel seu aparador; els hàbits com
a pare canvien. M’atrauen jocs de fusta de moltes
peces, però les imagino escampades pel menjador.
Compro un elefantet.
Una hora abans de l’acte, els peus em porten a la
porta del Casal Cultural, bàsicament per a tenir-lo
localitzat. Vaig a fer un tomb més, però la casualitat
(la casualitat?) em fa coincidir amb la benvolguda
blocaire Pilar. Xerrem d’emocions i blogs fins l’ho-
ra del Club de Lectura.
Les dones van arribant i comencem la tertú-
lia sobre El vertigen del trapezista. Com a tots els
clubs de lectura sobre el llibre, als primers cinc mi-
nuts algú diu que el conte que més li ha agradat és
Monedes, no falla. Abans he dit “les dones”, perquè
tots els membres són femenins. Somriures de com-
plicitat, curiositats, preguntes, respostes, satisfac-
ció mútua, la sensació que allò que vas escriure ha
arribat a bon port.
Arribaré tard a Tortosa, el xiquet ja estarà dor-
mint (o hauria), no em cal córrer. Entro a un bar
modern, funcional, juvenil, on, en un racó, dues xi-
quetes juguen retallant papers. A la tele tenen po-
sat el Canal Historia. Això, en un bar, no ho havia
vist mai de la vida; els felicito. Menjo un entrepà.
La cervesa és light,però no les emocions viscudes.
Quan arribo a casa, el xiquet dorm; l’elefantet
me’l deixo a la butxaca, li donaré demà.
0 comentaris:
Gràcies!