El passat dimecres, 2 d'abril, es va presentar al Casal del Metge, de Barcelona, el llibre "Autisme: Trenquem el silenci amb la poesia".
L'acte va estar conduït admirablement i encertada per Marta Pérez i Sierra i Eduard Miró Saladrigues.
El Projecte Àghata, del qual us vaig parlar dies enrere, està donant els fruits més saborosos. Marta, Gabriel, Eduard, Víctor, gràcies per donar-me l'oportunitat de formar-ne part. FELICITATS!
El pasado miércoles, 2 de Abril, se presentó en el Casal del Metge, de Barcelona, el libro "Autisme: Trenquem el silenci amb la poesia".
El acto estuvo conducido admirable y acertadamente por Marta Pérez i Sierra y Eduard Miró Saladrigues.
El Proyecto Àghata, del qual os hablé días atrás, está dando los frutos más asbrosos. Marta, Gabriel, Eduard, Víctor, gracias por darme la oportunidad de formar parte de él. ¡FELICIDADES!
Mirada
Quan els teus ulls m'escolten,
les pupil·les rossolen, lentament,
tot travessant les meves.
Somrius i fons
el gebre d'un temps sense hores;
i deixes que et guiï mentre
em calo en el teu misteri.
Donem l'esquena
a paraules esvaïdes,
clausurades en íntims sojorns,
que forgen els llums blanquins
del discurs espectral.
Recorrem junts
platges de sorra blanca
que ens allunyen de
laberints de fum, de la
fragilitat perduda,
del mar ignot, que t'aïlla,
pas a pas, sense presses.
Cuando tus ojos me
escuchan,
tus pupilas se deslizan,
lentamente,
traspasando las mías.
Sonríes y derrites
los icebergs de un
tiempo sin horas;
te dejas guiar y
me adentro en tu
misterio.
Damos la espalda
a palabras desvanecidas,
clausuradas en íntimas
estancias,
que fraguan las luces
cenicientas
del discurso espectral.
Recorremos juntos
playas de arena blanca
que nos alejan
de Laberintos de humo,
de la fragilidad
perdida,
del mar ignoto, que te
aísla,
paso a paso, sin prisas.
2 comentaris:
Ben just puc obrir els ulls... Hi han mirades que et sostrauen...hi han angoixes que necessiten el respir calmat, seré, tendre del raciocini pacient... Mira, si sols fos mirar ... mirar per veure i comprendre... El soroll ens priva, ens fa opacs... i seguim la pressa com si els instants no hi fossin per parar en l'escó de la conversa i entremaliar les lliçons que ens dona la vida quan fluctua i sembla que cau davant nostre al pou del no retorn...Ens pensem anar junts i qui separa a qui... Des de les muntanyes fabricades per cadascu veiem la facilitat de seguir quan sols el núvol està damunt nostre mirant nostre desgavell... Qui no és AUTISTA...? aNTON.
El soroll és un gran mur, Anton. Per això cal fixar bé la mirada i escoltar els sons que hi entren i hi surten...També els que s'hi reflexen.
Les muntanyes físiques de cadascú, separen i també protegeixen. Tot depèn de qui les vulgui escalar i del que es fa servir per arribar al cim.
Gràcies, per les teves paraules, sempre plenes de reflexions i de mirades.
Gràcies!