01 d’abril 2014

Faré tot el que tu vulguis / Haré todo lo que tú quieras

 
 

Iolanda Batallé Prats : XLV Premio Prudenci Bertrana en 2013

Publicada al novembre de 2013 per Columna i al febrer de 2014 per Planeta (dins del segell MR)

Trad. Olga García Arrabal. Martínez Roca, Madríd, 2013. 224 pp. 


 lectura text català


 lectura texto castellano


A tu

Darrere una subtil dedicatòria, comença un exercici fluït, creatiu, àgil i fresc, amb què l’autora ens endinsa en un camí espiral de somnis, absència, records i realitat. 

La narració en tercera persona, que ens permet veure un plànol general, s’alterna amb els diàlegs que la fan més àgil, juntament amb els fantasmes i els somnis dels personatges. Aquests, no tenen cap tret característic; no existeixen més enllà del seu interior, dibuixat amb mestria, que els fa únics.
N’hi ha un, us agradarà descobrir-lo, que tot ho eclipsa i aconsegueix que experimentem l’admiració i el rebuig.

Les metàfores tenen una base molt sòlida. Unes estan protagonitzades per l’aigua, que fa ressaltar el personatge de Nacho; les altres són la millor excusa per ressaltar els sentiments de la protagonista: Nora. El mar ho cura tot. La voluntat també, ens diu el narrador, en un camí de retrobament, descobriment i metamorfosi, ple de frases lapidàries.

M’han sobtat: 
Els nombrosos punts i seguits que formen la meravellosa sendera en una història difícil d’encasellar, rica en matisos i en cromatismes, que no m’ha deixat indiferent. 
Les continues referències literàries al conte de Alícia al país de les meravelles, així com les musicals i cinematogràfiques, que utilitza com si fossin una caixa de ressonància. Sàvia combinació de ficció i realitat dins la ficció, que caracteritza ocasionalment els personatges o la situació en què es desenvolupen.

Un llibre que segurament no envellirà, gens casual, allunyat d’un moment mediàtic i comercial.


A ti

Tras una sutil dedicatoria, empieza un ejercicio fluido, creativo, ágil y fresco, con el que la autora nos adentra en un camino espiral de sueños, ausencia, recuerdos y realidad. 

La narración en tercera persona, que nos permite ver un plano general, se codea con los diálogos que la hacen más ágil, junto con los fantasmas y los sueños de los personajes. Éstos, no tienen ningún rasgo característico; no existen más allá de su interior, dibujado con maestría, que los hace únicos.
Hay uno, os gustará descubrirlo, que todo lo eclipsa y consigue que experimentamos la admiración y el rechazo.
Las metáforas tienen una base muy sólida. Unas están protagonizadas por el agua, que hace resaltar el personaje de Nacho; las otras son la mejor excusa para resaltar los sentimientos de la protagonista: Nora. El mar lo cura todo. La voluntad también, nos dice el narrador, en un camino de reencuentro, descubrimiento y metamorfosis, lleno de frases lapidarias.

Me han sorprendido: 
Los numerosos puntos y seguidos que forman el maravilloso sendero en una historia difícil de encasillar, rica en matices y en cromatismos, que no me ha dejado indiferente. 
Las continuas referencias literarias al cuento de Alicia en el país de las maravillas, así como las musicales y cinematográficas, que utiliza como si fueran una caja de resonancia. Sabia combinación de ficción y realidad dentro de la ficción, que caracteriza ocasionalmente los personajes o la situación en que se desarrollan.

Un libro que seguramente no envejecerá, nada casual, alejado de un momento mediático y comercial, 


Fragment

Català

Quan entres al mar de la cala dels Corbs al desembre, la respiració se t’accelera, et capbusses i quan treus el cap o mig cos, aquest no sent fred, sent calor. Estires i arronses els dits, els braços, et sents invencible, notes els pits durs. Aquella sensació era el més semblant a això de l’avió. Baixava a mar, es despullava, deixava la roba plegada al costat del cabàs, bussejava. Després sortia forta, segura, se sentia guapa, s’embolicava els cabells amb una tovallola, el cos amb una altra, s’asseia arran d’aigua i respirava. El mar ho cura tot. La voluntat també. I ara què estava fent? Aquell home li havia embenat el cervell com a aquells bebès als quals emboliquen de cap a peus amb teles quan tenen còlics. Els havia vist en un vídeo, quan les nenes eren petites. Ho feien per calmar-los el dolor; la tela simulava encara l’úter matern i així els bebès es relaxaven i perdien la sensació d’agressió del món on havien aterrat. Va obrir la bossa amb presses, va agafar el tros de pneumàtic i el va ensumar.

Un matí de gener uns homes van podar els cinc plataners del passeig de davant de la casa de la platja. En van podar dos, un d’alt i fort, amb un tronc immens, i un altre de petit i jove, també fort, que hi havia al costat. Els altres tres els van serrar de soca-rel. Ella ho veia des de la terrassa: el fort de tronc immens era l’avi, el petit i jove, també fort, era ella i els altres tres eren els pares i l’àvia. Aquell matí d’hivern la Nora no només havia perdut tres arbres.


Castellano

Cuando entras en el mar de la cala de los Cuervos en Diciembre, la respiración se te acelera, te sumerges y, cuando sacas la cabeza o medio cuerpo, éste no siente frío, siente calor. Estiras y encoges los dedos, los brazos, te sientes invencible, notas los pechos duros. Esa sensación era lo más parecido a aquello del avión. Bajaba al mar, se desnudaba, dejaba la ropa doblada junto al cesto, buceaba. Luego salía fuerte, segura, se sentía guapa, se envolvía el pelo con una toalla, el cuerpo con otra, se sentaba al borde del agua y respiraba. El mar lo cura todo. La voluntad también. Y ahora ¿qué estaba haciendo? Aquel hombre le había vendado el cerebro como a aquellos niños a los que envuelven de la cabeza a los pies con telas cuando tienen cólicos. Los había visto en un vídeo, cuando las niñas eran pequeñas. Lo hacían para calmarles el dolor; la tela simulaba aún el útero materno y así los bebés se relajaban y perdían la sensación de agresión por parte del mundo al que habían ido a parar. Abrió el bolso con prisas, cogió el trozo de neumático y lo olió. 

Una mañana de Enero unos hombres podaron los cinco plátanos del paseo frente a la casa de la playa. Podaron dos, uno alto y fuerte, con un tronco inmenso, y otro pequeño y joven, también fuerte, que estaba al lado. Los otros tres los talaron de raíz. Ella lo observaba desde la terraza: el fuerte de tronco inmenso era el abuelo, el pequeño y joven, también fuerte, era ella, y los otros tres eran sus padres y la abuela. Aquella mañana de invierno, Nora no solo había perdido tres árboles.




0 comentaris:

Gràcies!