28 de novembre 2010

Dins les onades / Dentro de las olas (I demà l'Atzar)


 Quan vaig llegir el llibre de contes de la Marta, "I demà l'Atzar", em va costar sortir de la màgia quotidiana en què es desenvolupen; fins i tot aquells en què l'ésser humà es metamorfoseja en qualsevol ésser, fill de la fantasia. Una fantasia diferent a la que coneixia fins ara, ja que em va crear la sensació que m'els creuaria en tombar qualsevol cantonada. Tal vegada l'atzar faci possible aquest encontre, com va fer possible l'encontre amb ella. Gràcies, Marta!

Cuando leí el libro de cuentos de Marta, "I demà l'Atzar", me costó salir de la magia cotidiana en que se desenvuelven; incluso aquellos en los que el ser humano se metamorfosea en cualquier ser, hijo de la fantasía. Una fantasía diferente a la que conocía hasta ahora, ya que me creó la sensación de que me los encontraría al revolver cualquier esquina. Tal vez el azar haga posible éste encuentro, como hizo posible el encuentro con ella. ¡Gracias, Marta!


Català


Castellà

DINS LES ONADES /DENTRO DE LAS OLAS (I DEMÀ L'ATZAR)

Quan la Júlia va nèixer, i prou que li costà nèixer, va estar plorant hores i hores sense que ningú sabés què tenia aquella criatureta. Amarada de sal de les seves pròpies llàgrimes s’anà fent una crosteta blanca i salada que la protegia i amortia el plor. Així passaren hores i més hores. Ella sola amb el seu plor dins del claustre de sal. Quan la llevadora la va anar a buscar per posar-la al pit de la mare, va haver de trencar la costra de sal, com qui closca un ou, i en fer-ho una onada de sal s’escolà entre els llençols del bressol…
La Júlia, parar de plorar, el que es diu parar, no va parar en mesos.
El seu pare la bressolava, i res.
La duia en braços, de passeig, pel passadís de casa, i res. Després pel carrer, i res; pel barri, per la ciutat, per les rodalies, i res. Fins que finalmente la va dur, per casualitat, vora la mar. Just en aquell moment va callar.


Cuando Júlia nació, y bastante que le costó nacer, estuvo llorando horas y horas sin que nadie supiera qué tenía aquella criaturita. Empapada de sal de sus propias lágrimas se fue haciendo una crostita blanca y salada que la protegía y atenuaba el llanto. Así pasaron horas y más horas. Ella sola con su llanto dentro del claustro de sal. Cuándo la comadrona la fue a buscar para ponerla en el pecho de la madre, tuvo que romper la costra de sal, como quien golpea un huevo, y al hacerlo una oleada de sal se coló entre las sábanas de la cuna ...
Júlia, parar de llorar, lo que se dice parar, no paró en meses.

Su padre la mecía, y nada.
La llevaba en brazos, de paseo, por el pasillo de casa, y nada. Después por la calle, y nada; por el barrio, por la ciudad, por los alrededores, y nada. Hasta que finalmente la llevó, por casualidad, cerca del mar. Justo en aquel momento calló.

6 comentaris:

rebaixes

El plor...
Hi han silencis que son plor
Hi han plors que son mars...
Hi han mars que son llàgreimes.
Sabem en el plor d'infant
el que ens espera ?
Ve de la inconsciència el plor ?
Sabem que és una arma que desfoga
O temem el plor, per que indica, assenyala patiment?
per què el plor acaba amb OR com el DOLOR, s'agermanen en el metall preciós ?
Fins sona MEL - ODIÓS i ens toca, quan sigui, a tots...
............... Anton.

Marta

Pilar
m'he emocionat en veure aquest post i en sentir la teva veu recitant el neixament de la Júlia.
Moltes gràcies.

Anton, la Júlia plora perquè des que neix s'està buscant a ella mateixa. I tens raó, no ens ha de fer por el plor.

Repeteixo, gràcies Pilar!

Pilar

Anton. Els plors poden estar ocasionats per coses diverses. El dels nens són pur instint de supervivència. Gràcies per tot el que deixes escampat en aquest blog.

Marta. Em va agradar molt aquest conte. La Júlia em recorda molt a la meva filla, Mireya. Aquesta va estar plorant quasi un any, fins que va començar a caminar i podia anar on volgués. Gràcies a tu!

PS

Hola Pilar, en el meu ordinador se sent molt fluixet el text de la Marta, és quasi imperceptible.He provat amb els posts anteriors i el volum és més alt.
m´encantaria poder-lo escoltar de la teva veu.

Pilar

Hola País! Agraeixo que m'ho hagis dit. Potser no vaig graduar bé el so a l'hora de gravar-lo.
Ara no puc arreglar res, ja que un dels símptomes de la grip que estic passant és que m'ha deixat pràcticament muda.Ho solventarè quan recuperi la veu.
Gràcies!!!

PS

Cuida´t molt Pilar. Un petó.

Gràcies!