Admiro la capacitat descriptiva de Galionar. Crea escenaris en vers o en prosa i el resultat són uns paisatges pels que m'agrada passejar i recrear-m'hi. Vaig escollir primer una sala, on descrivia un racó petit de l'ànima d'un artista, però la vaig deixar aparcada, atreta per l'embruix de l'expectacle de llum d'una nit plena d'estels en què dues ànimes es descobriren. Hi ha tanta bellesa en aquesta nit...Gràcies, Galionar, per permetre'm somniar.
Admiro la capacidad descriptiva de Galionar. Crea escenarios en verso o en prosa y el resultado son unos paisajes por los que me gusta pasearme y recrearme. Primero escogí una sala, donde describía un rincón pequeño del alma de un artista, pero la dejé aparcada, atraída por el embrujo del espectáculo de luz de una noche llena de estrellas en la que se descubrieron dos almas. Hay tanta belleza en esta noche...Gracias, Galionar, por permitirme soñar.
Català
Text
Castellano
PROBABLEMENTE UN SUEÑO
Hemos saludado, amigo, el mar de madrugada.
Tú y yo, al trasluz, dentro de la oscuridad absoluta.
(Hasta la luna, se escondió, cediéndole el lugar a nuestros sueños.)
Las olas, lentamente, se desvanecían muy cerca, a nuestros pies,
en sensual transmutación de espuma blanca;
cantaban en la noche, cantaban para nosotros,
mientras tú y yo permanecíamos allá, quietos,
celebrando aquel instante de gozo de vivir.
El cielo entero era un manto de estrellas bellísimas,
clarísimo flojel de luz de los astros,
extendidos sobre nosotros, reflejándose en el agua,
lejanos y tan cercanos a un tiempo...
Tú los ibas señalando, diciéndome sus nombres:
“Aquí tenemos Orión, aquella puede ser Sirio,
Venus ya no se ve, mira las Pléyades…
Esta madrugada es nuestro, el mundo...”
No sentíamos el frío. La brisa acariciaba,
Y el mecer de las olas avivaba nuestros corazones...
Nos hemos abrazado muy tiernamente, sin mediar palabra,
así, sin pensar, con el impulso de tener que hacerlo;
el deseo, oscilante, cual péndulo,
entre la cordura de las personas con juicio
y la tierna osadía de los núbiles indefensos...
He reclinado la cabeza sobre tu hombro,
los rostros muy, muy cerca, meciéndose el cabello...
Podía pasar todo, no pasar nada,
saborear aquel instante sin palabras
o disfrutarlo con lenguajes más íntimos y secretos...
Y el mundo entero éramos tú y yo, y aquel cielo, y el mar y aquel silencio.
Oh noche, que nos arropas con espejismos de pasiones!
En ningún momento nuestros labios pronunciaron el amor,
pero allá, entre las estrellas, la que brillaba más que las demás,
nos regaló un poema donde se intuía el nombre.
6 comentaris:
M'agrada primer escoltar la teva veu i no he pogut, fa salts i parades, he tingut que anar a llegir a seva propia casa...
Galionar, tu no fas trenets com jo, m'ajupo per que em donguis el primer azot per pretendre que un dia pugui escriure poesia...
M'hauré de retirar al meu Montsant particular i estripar en la cova santa tot el meu bagatge.
He perdut tantes coses en la meva vida que un somni també el puc deixar enrere.
Però si que demano.per favor, que no abandoneu la nostra llengua.
Aparteus que els meus trenets no us atropellin... Anton.
Gràcies, Pilar, per haver tingut la gentilesa de deixar-me prendre part a la teva sala de lectura. És un honor per a mi. Escoltar els meus versos per boca d'un altre és una experiència impressionant!
Anton, no abarateixis les teves arts, que ja m'agradaria a mi posseir-les! I pobre de tu que estripis res de res dins la teva santa cova! Si no, el dia que torni a la Cartoixa d'Scala Dei m'arribaré on siguis i l'azot te'l donaré amb un grapat de poemes que no es poden aguantar!
Una abraçada ben forta a tots dos i a reveure, amics!
Rebaixes. Anton, n'hi ha molts d'escriptors i cadascú ocupa un lloc en la gent que es llegeix. Què ens agrada dels diferents escriptors als quals admirem, existint molta diferència entre ells? No se sap. M'agrada Galionar i m'agrades tu.
No et preocupis, la llengua que ens uneix no l'abandonarem. Ans al contrari, crec que fem tot el possible perquè viatgi per tot arreu.
Galionar. Gràcies a tu per fer-m'ho fàcil. Ha estat un plaer.
La poesia potser la entenc quan les paraules sublims o no fan entendre un privilegis que d'altra manera no s'entendrien... i és la bellesa del que es diu per obrir ment i cor a altres dimensions.
Com que en infinitat d'ocasions em sembla que parlo més amb l'humor que amb la part poética, tot i escribint seriós volia entrar en aquest misteri...que tot i no sent RES, puc fer trenets mentre altres tenen el goig de fer POESIA...
Se que ho enredo encara més, crec que la intenció era clara. Dir-te Galionar que escrius infinitament be i suscribint el que hi dius jo em quedo admiran-te.
En quan a L'Isabel Pilar ella ja sap que tal com estic solsmant l'humor pot salvar el perill de la debacle.
i sobre tot una cosa que no volia pas molestar, no m'ho perdonaria, i també, que faria jo sense escriure els meus trenents quan la ma ho desitja ?
Una abraçada confident a les dos Anton.
Que lindo poema! Más tarde lo escucho!
Una abraçada!
Galionar sabe mucho de poesía, Tatuagem.
Petons!
Gràcies!