El príncep feliç / El príncipe feliz

Trobada a la xarxa

Català

Castellano

EL PRÍNCEP FELIÇ / EL PRÍNCIPE FELIZ

En aquell mateix instant va descobrir l'estàtua del Príncep Feliç sobre la seva columna.

 -Em refugiaré aquí -es va dir-. El lloc és bonic i ben ventilat. I dit això, es va posar entre els peus del Príncep Feliç.

 -Tinc una alcova d'or -es va dir suaument l'oroneta mirant al voltant. De seguida es va preparar per a dormir. Però quan encara no posava el caparró sota la seva ala, li va caure damunt una gran gota.

 -Quina cosa més curiosa! -va exclamar-. No hi ha ni un núvol al cel, les estrelles llueixen clares i brillants, i no obstant plou. En realitat aquest clima del nord d'Europa és espantós. Al jonc li encantava la pluja, però era de pur egoista.

 En aquell mateix moment va caure una altra gota.

 -Però per a què serveix aquest monument si ni tan sols pot protegir-me de la pluja? -va dir-. Millor vaig a buscar una bona xemeneia.

 I es va preparar novament per alçar el vol.

 No obstant, abans que aconseguís obrir les ales, una tercera gota li va caure damunt, i en mirar cap amunt l'oroneta va veure... Ah, el que va veure!

 Els ulls del Príncep Feliç estaven plens de llàgrimes, i les llàgrimes li corrien per les galtes daurades. I tan bell es veia el rostre del Príncep a la llum de la lluna, que l'oroneta es va omplir de compassió.

 -Qui ets? -va preguntar.

 -Sóc el Príncep Feliç.

 -Però si ets el Príncep Feliç, per què plores?

 M'has deixat tota xopa!.

 -Quan vivia, tenia un cor humà -va contestar l'estàtua-, però no sabia el que eren les llàgrimes, perquè vivia ala Mansió de la Despreocupació, on no està permesa l'entrada del dolor.

 Així, tots els dies jugava al jardí amb els meus companys, i per les nits ballàvem en el gran saló. Al voltant del jardí del Palau s'elevava un mur molt alt, però mai em vaig tenir curiositat alguna per conèixer el que hi havia més enllà. Era tan bell tot el que em rodejava! Els meus cortesans em deien el Príncep Feliç, i de veritat que era feliç, si és que el plaer és el mateix que la sort. Vaig viure així, i així vaig morir. I ara que estic mort, m'han posat aquí dalt, tan alt que puc veure tota la lletjor i tota la misèria de la meva ciutat, i, encara que ara el meu cor és de plom, l'única cosa que faig és plorar.

 -Com? -es va preguntar per a si l'oroneta-, no és or de llei?

 Era una au molt ben educada i mai feia cap comentari en veu alta sobre la gent.

 -Allà baix -va seguir parlant l'estàtua amb veu baixa i musical-... allà baix, en un carreró, hi ha una casa miserable, però una de les seves finestres està oberta i dins de l'habitació hi ha una dona asseguda darrere la taula. Té el rostre demacrat i ple d'arrugues, i les seves mans, aspres i roges, estan crivellades de punxades, perquè és costurera.

 En aquest moment està brodant flors de la passió en un vestit de seda que vestirà la més bella de les dames de la reina en el pròxim ball del Palau. En un racó de l'habitació, estirat al llit, està el seu fill malalt.

 El nen té febre i demana taronges. Però la dona només pot donar-li aigua del riu, i el nen plora. Oroneta, oroneta, petita oroneta... fes-me un favor! Porta-li a la dona el robí del puny de la meva espasa, vols?

 Jo no puc moure'm, el veus?... tinc els peus clavats en aquest pedestal.

 -Els meus estan esperant-me a Egipte -va contestar l'oroneta-. Les meues amigues ja han d'estar voletejant sobre el Nil, i estaran xarrant amb els grans lotus nubians. I aviat aniran a adormir a la tomba del gran Rei, on es troba el propi faraó, en el seu taüt pintat, embolicat en benes grogues, i embalsamat amb espècies oloroses. Al voltant del coll porta una cadena de jade verd, i les seves mans són com fulls secs.

 -Oreneta, oreneta, petita oreneta -va dir el Príncep-, per què no et quedes una nit amb mi i ets la meva missatgera? El nen té tanta set, i sa mare, la costurera, està tan trista!

 -És que no m'agraden molt els nens -va contestar- l'oroneta-. L'estiu passat, quan estàvem vivint a la vora del riu, hi havia dos xicots, fills del moliner, i eren tan mal educats que no es cansaven de tirar-me pedres. Clar que no encertaven mai! Les oronetes vam volar massa bé, i a més jo pertanyo a una família cèlebre per la seva rapidesa; però, de totes les maneres, era una impertinència i una grosseria.

 Però la mirada del Príncep Feliç era tan trista, que finalment l'oroneta es va entendrir.

 -Ja fa molt de fred -va dir-, però em quedaré una nit amb tu i seré la teva missatgera.

 -Gràcies, oreneta -va dir el Príncep.

 L'oreneta va arrancar llavors el gran robí de l'espasa del Príncep i, agafant-lo pel bec, va volar per sobre les teulades.

Entonces divisó la estatua sobre la columnita.

 -Voy a cobijarme allí -gritó- El sitio es bonito. Hay mucho aire fresco.

 Y se dejó caer precisamente entre los pies del Príncipe Feliz.

 -Tengo una habitación dorada -se dijo quedamente, después de mirar en torno suyo.

 Y se dispuso a dormir.

Pero al ir a colocar su cabeza bajo el ala, he aquí que le cayó encima una pesada gota de agua.

 -¡Qué curioso! -exclamó-. No hay una sola nube en el cielo, las estrellas están claras y brillantes, ¡y sin embargo llueve! El clima del norte de Europa es verdaderamente extraño. Al Junco le gustaba la lluvia; pero en él era puro egoísmo.

Entonces cayó una nueva gota.

 -¿Para qué sirve una estatua si no resguarda de la lluvia? -dijo la Golondrina-. Voy a buscar un buen copete de chimenea.

 Y se dispuso a volar más lejos. Pero antes de que abriese las alas, cayó una tercera gota.

La Golondrina miró hacia arriba y vio... ¡Ah, lo que vio!

Los ojos del Príncipe Feliz estaban arrasados de lágrimas, que corrían sobre sus mejillas de oro.

Su faz era tan bella a la luz de la luna, que la Golondrinita sintióse llena de piedad.

 -¿Quién sois? -dijo.

 -Soy el Príncipe Feliz.

 -Entonces, ¿por qué lloriqueáis de ese modo? -preguntó la Golondrina-. Me habéis empapado casi.

 -Cuando estaba yo vivo y tenía un corazón de hombre -repitió la estatua-, no sabía lo que eran las lágrimas porque vivía en el Palacio de la Despreocupación, en el que no se permite la entrada al dolor. Durante el día jugaba con mis compañeros en el jardín y por la noche bailaba en el gran salón. Alrededor del jardín se alzaba una muralla altísima, pero nunca me preocupó lo que había detrás de ella, pues todo cuanto me rodeaba era hermosísimo. Mis cortesanos me llamaban el Príncipe Feliz y, realmente, era yo feliz, si es que el placer es la felicidad. Así viví y así morí y ahora que estoy muerto me han elevado tanto, que puedo ver todas las fealdades y todas las miserias de mi ciudad, y aunque mi corazón sea de plomo, no me queda más recurso que llorar.

«¡Cómo! ¿No es de oro de buena ley?», pensó la Golondrina para sus adentros, pues estaba demasiado bien educada para hacer ninguna observación en voz alta sobre las personas.

 -Allí abajo -continuó la estatua con su voz baja y musical-, allí abajo, en una callejuela, hay una pobre vivienda. Una de sus ventanas está abierta y por ella puedo ver a una mujer sentada ante una mesa. Su rostro está enflaquecido y ajado. Tiene las manos hinchadas y enrojecidas, llenas de pinchazos de la aguja, porque es costurera. Borda pasionarias sobre un vestido de raso que debe lucir, en el próximo baile de corte, la más bella de las damas de honor de la Reina. Sobre un lecho, en el rincón del cuarto, yace su hijito enfermo. Tiene fiebre y pide naranjas. Su madre no puede darle más que agua del río. Por eso llora. Golondrina, Golondrinita, ¿no quieres llevarle el rubí del puño de mi espada? Mis pies están sujetos al pedestal, y no me puedo mover.

 -Me esperan en Egipto -respondió la Golondrina-. Mis amigas revolotean de aquí para allá sobre el Nilo y charlan con los grandes lotos. Pronto irán a dormir al sepulcro del Gran Rey. El mismo Rey está allí en su caja de madera, envuelto en una tela amarilla y embalsamado con sustancias aromáticas. Tiene una cadena de jade verde pálido alrededor del cuello y sus manos son como unas hojas secas.

-Golondrina, Golondrina, Golondrinita - dijo el Príncipe-, ¿no te quedarás conmigo una noche y serás mi mensajera? ¡Tiene tanta sed el niño y tanta tristeza la madre!

 -No creo que me agraden los niños -contestó la Golondrina-. El invierno último, cuando vivía yo a orillas del río, dos muchachos mal educados, los hijos del molinero, no paraban un momento en tirarme piedras. Claro es que no me alcanzaban. Nosotras las golondrinas volamos demasiado bien para eso y además yo pertenezco a una familia célebre por su agilidad; mas, a pesar de todo, era una falta de respeto.

 Pero la mirada del Príncipe Feliz era tan triste que la Golondrinita se quedó apenada.

 -Mucho frío hace aquí -le dijo-; pero me quedaré una noche con vos y seré vuestra mensajera.

 -Gracias, Golondrinita -respondió el Príncipe.

 Entonces la Golondrinita arrancó el gran rubí de la espada del Príncipe y, llevándolo en el pico, voló sobre los tejados de la ciudad.