Realitat i ficció, periodisme i novel-la, es fonen en un llibre escrit a quatre mans.
La lectura em va inspirar aquest escrit:
T’agafo, llibre, endinsant-me en la lectura com un vampir que es nodreix de les paraules, darrere el repte silenciós de l’advertiment: “Ei, llibre, et començo i espero que siguis bo”. Si més no, que em canviïs, encara que sigui una mica, la sensació que tinc últimament de “déjà vu” entre una lectura i una altra. Llegides les primeres pàgines et deixo a l’espera de trobar el moment que em permeti endinsar-me en una estructura inesperada, un argument amè i un contingut que m'embolcalla, sense adonar-me’n, en el cànon de dues veus.
M'abrigalla, estretament, l'atmosfera especial, frontissa discursiva, contrapunt que vincula temps, espais, perfils i històries, creant una nova forma de llenguatge. El diàleg escrit en un joc en el qual una veu llegeix a l'altra, no podia menys que captar-me poderosament l’atenció.
Em complac en els sons dissímils, fosos en un de nou, on el temps es fa visible i l'espai s'amplia. Situant la meva mirada en el desenvolupament ben combinat de mons possibles, amb un encertat equilibri harmònic, entre les diferents i ben concordades textures literàries, sàviament modulades, que em parlen al uníson.
Els dits aràcnids teixeixen amb fils de seda la naturalesa femenina, responent les sis preguntes que resumeixen l'ofici del comunicador, amb un compromís i una simbiosi profunda. Temps i fets, corren parells per paisatges plens de magnetisme, laberints i miralls, concebent i il•luminant una història entesa i palesa a mesura que transcorre el temps, que narra i inventa, en un sorprenent imaginari de realitat reconvertida.
La continuada metàfora comparativa, em du a la fi del cronòtop literari i la meva mà no encerta a passar pàgina, mantenint-me el pensament pres en el somriure de Margot, que em cobreix la pell i em penetra pels porus fins al més profund de la meva satisfacció.
Realidad y ficción, periodismo y novela, se funden en un libro escrito a cuatro manos.
La lectura me inspiró éste escrito:
Me envuelve, sin darme cuenta, el canon de dos voces. Me abriga, estrechamente, la atmósfera especial; bisagra discursiva, contrapunto que vincula tiempos, espacios, perfiles e historias, creando una nueva forma de lenguaje. El diálogo escrito en un juego en el que una voz lee a la otra, no podía menos que captarme poderosamente la atención.
Me complazco en los sonidos disímiles fundidos en uno nuevo, donde el tiempo se hace visible y el espacio se amplía. Sitúan mi mirada en el desarrollo bien combinado de mundos posibles, con un acertado equilibrio armónico, entre las distintas y bien concordadas texturas literarias, sabiamente moduladas, que me hablan al unísono.
Els dits aràcnits teixeixen amb fils de seda la naturalesa femenina, responent les sis preguntes que resumeixen l'ofici del comunicador, amb un compromís i una simbiosi profunda. Tiempo y hechos, corren parejos por paisajes llenos de magnetismo, laberintos y espejos, concibiendo y alumbrando una historia entendida y medida a través del tiempo, que narra e inventa, en un asombroso imaginario de realidad reconvertida.
La continuada metáfora comparativa, me lleva al fin del cronotopo literario y mi mano no acierta a pasar página, prendido mi pensamiento en la sonrisa de Margot, que me cubre la piel y penetra por mis poros hasta lo más hondo de mi satisfacción.
ragment en català, escrit per Pili Garcia
Fragmento en castellano, escrito por Jesús Martínez
LES GERMANES YOUNG
La Mary es va estirar sobre el llit del Nebot i es va aturar a contemplar l’infinit que arribava més enllà del sostre blanc de l’habitació. Amb els ulls oberts, es va mirar per dins, i una mena de joia i de pànic, d’alegria infinita i de terror absolut la van fer estremir. Un mig somriure de Gioconda se li va dibuixar a la cara, canviant-li la fesomia. La pell li brillava, els ulls li brillaven, el cor li brillava. Brillava més que una supernova. Més que Venus a l’horitzó negre. Més que la via làctia. La Mary, de 43 anys, la germana gran, la mare de tots, el motor de la família, la que sempre hi era, la que s’ocupava dels altres, la inesgotable Mary va deturar-se per interessar-se, només, per ella mateixa.
Va abaixar les parpelles. Va inspirar profundament. Per primer cop es va tocar el baix ventre, absolutament conscient. Ella era la serp d’El Petit Príncep, però allí dins no hi havia cap elefant. La Mary estava embarassada i sabia que aquell cop tot aniria bé.
Ocurre, Madeleine, que embelleces, que suavizas, que avanzas, que impulsas, que propalas rumores sobre estampidas de peregrinos en el santuario de Sabarimala, peregrinos que huyen por efecto de los relámpagos de tus soles, Madeleine, los dones de tus soles espléndidos. Madeleine, ocurre que cuando hacemos el amor, y tú me susurras al oído esas cosas, y yo te muerdo la oreja, y tú me muerdes la oreja, y los dos copulamos como gatos, como peces, como animales carnívoros hasta devorarnos, Madeleine, ocurre que me agrando, que me hago dos veces hombre, y un cúmulo de lindezas te redime, porque sabes describir el dolor sin morbo, sin sentimentalismo, sin parásitos. Ocurre, Madeleine, que estás medio casada, que ese tío te quiere. Ocurre que sé que yo también te quiero, y que admiro lo que hay de ti en otros, en mí, por ejemplo, en mí.
0 comentaris:
Gràcies!