Fa molt de temps que col-lecciono postals. Vull mostrar-vos una que és encisadora. Em va arribar un dia en què un grup de poetes van deixar escampats els seus versos pels carrers de Vilafranca. Gràcies, Santi Borrell, per oferir-me-la.
Colecciono postales desde hace mucho tiempo. Quiero mostraros una que es encantadora. Me llegó un día en el que un grupo de poetas dejaron esparcidos sus versos por las calles de Vilafranca. Gracias, Santi Borrell, por ofrecérmela.
ELS DIES A LES MANS / POSTAL DE PRAGA
(Què romàntic és posar el nom de Praga
en un poema. Queda modern i acadèmic.
Seria com posar el teu nom en un arbre)
Havies de deixar-me, havies d’anar a sopar.
Sempre hi havia un sopar o un altre.
I Praga no existia. Vaig anar a Praga
per oblidar-te i escriure’t aquesta postal
que finalment no et vaig enviar.
Aquella nit, després de deixar-me,
em despertava i et veia com canviaves
els minuts i les hores. Tot ho canviaves.
Sempre canviaves les paraules de lloc.
De fet, vas comparar el meu cor amb una barca
i jo, sense tenir barca, vaig ofegar-me.
Recordes la teva rialla? Les teves dents?
Vas veure els vaixells, sortint dels teus ulls,
els vaixells que van naufragar dins dels teus ulls?
Què buscaves? Què esperaves de mi?
El teu amor és aquest record,
aquest poema que m’arrenco... del meu cor.
0 comentaris:
Gràcies!