En el fons blanc de les pàgines, les paraules volen en tres seccions o moviments. Un repertori variat de vers lliure i prosa poètica juga a crear imatges i fa ressò de grans compositors, músics i poetes que es van inspirar en les aus: Lorca, que va sentir plorar la guitarra; Messiaen (Le merle noir), basat en el cant de la merla; Vivaldi (Il gardelino), recrea el cant de la cadernera; Beethoven (Simfonia n. 6, segon moviment), on el cant de les aus s'identifica amb diversos instruments o Pau Casals que va fer universal la cançó popular: El cant dels ocells.
Imagineu aquest llibre com una partitura on la poesia és la punta refinada i erigeix una casa en què el silenci senyoreja.
El meu pare em va ensenyar que aquest, el silenci, era la part més important de la música i convertia la respiració en un sospir.
"La negra és un sospir, la corxera mig i la semicorxera un quart", deia.
I, sospirant, harmonitzava la meva oïda que l’evoca en aquest recull.
A encesa de llum
La vida s'amaga darrere d'una apagada, d'un dia per l'altre; s’expandeix, vaga, imprecisa, i s’endinsa plenament en l'interrogant que ressona més enllà de la pregunta. Atordeix sentirlo i obliga a encongirte com una crisàlide, espantada en pensar que els fils de seda es trenquin abans que es completi la transformació. La mala ventura desterra el centelleig brillant darrere de la boira dels ports i evoluciona a derives vagues i imprecises, que encaminen els solcs de dies edènics, cap a altres més foscos.
La nit avança rumb a una aurora incerta; en els vidres del finestral es reflecteix l'esclat de les llums que s'encenen i recorden petites cuques de llum que capten poderosament l'atenció. La brillantor titil·lant obre la porta a una lucidesa insospitada que escriu, amb cal·ligrafia reveladora, discursos envejables. Paisatges llunyans, fins llavors diluïts en el color de la boira, es mostren a uns ulls que s'engrandeixen amb la troballa. La cadència i complexitat dels millors poemes, fiblen l’oïda i allà on reposa la bellesa, se sensibilitza el tacte de les muses, lliurades a una nova simfonia creativa. La preciositat paisatgística de les emocions, que es barregen en l'alquímia primigènia, es configura i encén un monòleg interior que retorna l'alè robat i traça un camí cap endavant en la nova percepció, oberta, misteriosa, que fermenta. L'aire al ça el vol en una metàfora permanent tot seguint el rumb incandescent de llums i ombres que es ramifiquen amb significats afegits. Llavors t’abandones al gaudi dels vius matisos que es creuen, en íntim gest d’abraçar los, i deixes que ocupin tot l’espai.
Al anochecer (Traducido por Isabel del Pilar Valero Herrera)
La vida se esconde tras un apagón, de un día para otro; expandiéndose de una forma vaga e imprecisa, y adentrándose de lleno en el interrogante que resuena más allá de la pregunta. Aturde al oirlo y hace que te encojas como una crisálida, asustada al pensar que los hilos de seda se rompan antes de completetar la transformación. La mala ventura destierra el destello brillante tras la bruma de los puertos y evoluciona a derivas vagas e imprecisas, que encaminan los surcos de días edénicos, hacia otros más oscuros.
La noche avanza hacia una aurora incierta; en los cristales del ventanal se refleja el estallido de las luces que se encienden y recuerdan a pequeñas luciérnagas que captan poderosamente la atención. Su brillar titilante abre la puerta a una lucidez insospechada que escribe, con caligrafía reveladora, discursos envidiables. Paisajes lejanos, hasta entonces diluidos en el color de la niebla, se muestran a unos ojos que se agrandan con el hallazgo. La cadencia y complejidad de los mejores poemas, se susurran oído y allí donde reposa la belleza, se sensibiliza el tacto de las musas, entregadas a una nueva sinfonía creativa. La preciosidad paisajística de las emociones, que se mezclan en la alquimia primigenia, se configura encendiendo un monólogo interior que devuelve el aliento robado y traza un camino hacia adelante en la nueva percepción, abierta, misteriosa, que fermenta. El aire alza el vuelo en una metáfora permanente siguiendo el rumbo incandescente de luces y sombras que se ramifican con significados añadidos. Entonces te abandonas al disfrute de los vívidos matices que se cruzan, en un íntimo gesto de abrazar los, y dejas que ocupen todo el espacio.
0 comentaris:
Gràcies!