Aquarel-la de l'Anton
Després del parèntesi, retorn a l'antic costum de posar veus a textos i poemes.
Anton ens recita els seus versos, amb els quals ens regala la màgia de l'enyorança, enmig d'una celebració.
Gràcies, Anton!
Tras el paréntesis, retomo a la antigua costumbre de ponerle voces a textos y poemas.
Anton nos recita sus versos, con los que nos regala la magia de la añoranza, en medio de una celebración.
¡Gracias, Anton!
Text
Amb l’experiència de que el braç ja et cau
i vols aconseguir guardar-lo enlaire...
Amb la soflama dels bens que han desaparegut,
culls la crossa que et pregunta que necessites...
Amb la safor del respir que sempre es queixa,
inútil beneitesa que s’escudella en teu plat...
Reposes avui de cap i cul i converses fútils
i se’t esdevé el concert que el net i netes volen armar.
Junt a tu et prediquen la bonesa
de cares lluents, eufòria de festa gran
i recules al temps on l’aire prometia
disbauxes de vida que la falç va aplanar.
L’últim o primer de la colla ja resultes...
l’últim o primer que com per llavor has quedat
i tens sort d’aquest bufar de l’aire
que et ronda amb carícia i a la galta besa
i fins et parla de un futur que vas escriure fa anys...,
Que seria de tu sense la crossa altiva
que t’aixeca al cel i et fa continuar...?
Avui, content, de temps passats robes alegria
encara que el cor no para d’enyorar
1 comentaris:
Crec que aquest poema no seria el mateix, si no estigués recitat per la pròpia veu de l'Anton, amb tota la seva tendresa, els seus temps, els seus incisos... Moltes gràcies a tots dos, Anton, Pilar!
Gràcies!