23 de gener 2011

A l'altra banda del riu/Al otro lado del rio



Al llibre de contes, "A l'altra banda del riu", Roser Caño Valls, ens mostra que el pas per la vida és un reflex en les aigües d'un riu. Crec que va saber escollir una bona metàfora per parlar-nos dels canvis que tenen lloc en el transcórrer del temps.
Em vaig quedar presa en les seves referències als sempre volguts i enyorats paisatges clàssics, bressol de mites, que es descomponen i recomponen en el vaivé adormidor del món oníric al qual ens agrada viatjar. Res atura al corrent continu que desemboca en el mar mitològic i filosòfic creat per Roser Caño Valls amb els seus contes.
Gràcies, Roser, per permetre'ns travessar, llegint-te, a l'altre costat del mirall convertit en riu, ajudant-nos a mirar de manera diferent les imatges projectades a la seva superfície.


En el libro de cuentos, ”A l’altra banda del riu”, Roser Caño Valls, nos muestra que el paso por la vida es un  reflejo en las aguas de un río. Creo que supo escoger una buena metáfora para hablarnos de los cambios que tienen lugar en el transcurrir del tiempo.
Me quedé prendida en sus referencias a los siempre queridos y añorados paisajes clásicos, cuna de mitos, que se descomponen y recomponen en el vaivén adormecedor del mundo onírico al que nos gusta viajar. Nada para la corriente continua que desemboca en el mar mitológico y filosófico creado por Roser Caño Valls con sus cuentos. 
Gracias, Roser, por permitirnos atravesar, leyéndote, al otro lado del espejo convertido en río, ayudándonos a mirar de manera diferente las imágenes proyectadas en su superficie.


Textos

;Català



Castellà


A L'ALTRA BANDA DEL RIU / AL OTRO LADO DEL RIO

Aquell dia d’agost acabava de complir divuit anys. Vivia en un poblet de muntanya envoltat de boscos. Empesa per la calor vaig sortir de casa i vaig començar a caminar, fins que els peus em van portar vora el riu. Aquest era un riu amb un pont de pedra, que no hi passava ningú. En les aigües dolces s’hi veia una munió de peixos seguint el corrent. I de sobte, vaig sentir un rostre damunt del meu. Aquell era un rostre que em resultava familiar, però que veia per primera vegada. Vaig alçar el cap i aleshores, la vaig veure a ella. Era una dona d’uns trenta anys, que em mirava fixament i silenciosa. Al Cap de poc, trencà el silenci.

Em vaig convertir en una crisàlide. Vaig sortir a poc a poc del meu ou de seda; encara no sabia caminar amb les cames diminutes. Amb prou feines no podia fer servir les meves fràgils ales. Des del dia que la vaig conèixer tot va canviar. El meu món va canviar. “Mira com se’n va aquesta aigua dolça”.

Un dia vam coincidir a la mateixa aula, i una primera paraula va crear un lligam fraternal. Aquell rostre, aquell saber fer i la seva capacitat de líder em van captivar de ple. “La Bella dama del tramvia, coneixes aquest poema?”. Sovint intercanviàvem confidències pròpies d’adolescents, d’aquelles que semblaven inescrutables per la resta del món. Cada mot que ella pronunciava semblava música harmoniosa i jo m’hi deixava portar.

“L’aigua dolça s’estanca”. Durant les vacances d’hivern vaig venir aquí, i tot estava gelat, i blanc. L’aigua estava estancada i no hi veia cap imatge familiar dins d’aquell mirall, llavors no li vaig donar cap mena de transcendència. Va venir de nou la primavera, i jo vaig tornar a la universitat, ens vam trobar un altre cop. Alguna cosa m’estrenyia. “Recordes aquell personatge que és en una plaça, la plaça del Diamant i se’n va corrents i li cauen els enagos de la faldilla?”.

Sovint pensava tant de bo fos com ella. I cada vegada que em venia aquest pensament, a l’espill d’aigua dolça només hi havia pedres, peixos, plantes...El dimoni es va apoderar de la meva ànima i tenia un peu a l’infern.

Una nit, una veu em va desvetllar. “Maria, Maria. Desperta’t”. Vaig obrir els ulls però no hi havia ningú. Aleshores, vaig sentir un soroll i vaig obrir la finestra, vaig trobar el riu. L’aigua corria i corria carrers avall, i allà hi havia un capoll de seda, que semblava inert.

La dona de trenta anys va acabar el seu relat, i em vaig quedar en silenci. I davant la meva sorpresa, al reflex del riu tremolava una papallona volant, i quan vaig alçar el cap, ella ja no hi era.



Aquel día de agosto acababa de cumplir dieciocho años. Vivía en un pueblecito de montaña rodeado de bosques. Empujada por el calor salí de casa y empecé a andar, hasta que los pies me llevaron al borde el río. Éste era un río con un puente de piedra, que no cruzaba nadie. En las aguas dulces se veía multitud de peces siguiendo la corriente. Y de repente, sentí un rostro encima del mío. Aquel era un rostro que me resultaba familiar, a pesar de verlo por primera vez. Levanté la cabeza y entonces, la vi. Era una mujer de unos treinta años, que me miraba fija y silenciosamente. Poco después, rompió el silencio.

Me convertí en una crisálida. Salí despacio de mi huevo de seda; todavía no sabía andar con las piernas diminutas. Apenas podía usar mis frágiles alas. Desde el día que la conocí todo cambió. Mi mundo cambió. “Mira cómo corre esta agua dulce”.

Un día coincidimos en la misma aula, y bastó una palabra para crear un vínculo fraternal. Aquel rostro, aquel saber hacer y su capacidad de líder me cautivaron por completo. “La Bella dama del tranvía, conoces éste poema?”. Solíamos intercambiar confidencias propias de adolescentes, de aquellas que parecían inescrutables para el resto del mundo. Cada palabra que ella pronunciaba parecía música armoniosa y yo me dejaba arrastrar.

“El agua dulce se estanca”. Durante las vacaciones de invierno vine aquí, y todo estaba helado, y blanco. El agua estaba estancada y no veía ninguna imagen familiar dentro de aquel espejo, entonces no lo consideré trascendente. Regresó la primavera, y yo volví a la universidad, nos encontramos de nuevo. Algo me apretaba. “Recuerdas aquel personaje que está en una plaza, la plaza del Diamante y se va corriendo y se le caen las enaguas de la falda?”.

A menudo pensaba que quería ser cómo ella. Y cada vez que me invadía éste pensamiento, en el espejo de agua dulce sólo había piedras, peces, plantas...El demonio se apoderó de mi alma y puse un pie en el infierno.

Una noche, una voz me desveló. “María, María. Despiértate”. Abrí los ojos pero no había nadie. Entonces, sentí un ruido y abrí la ventana, encontré el río. El agua corría y corría calle abajo, y allá había un capullo de seda, que parecía inerte.

La mujer de treinta años acabó su relato, y me quedé en silencio. Y ante mi sorpresa, en el reflejo del río temblaba una mariposa que volaba, y cuando alcé la cabeza, ella ya no estaba.

7 comentaris:

Roser Caño Valls

Moltíssimes gràcies. Ara ho penjaré al blog L'Arlequí www.antavianarlequi.blogspot.com.

Roser Caño Valls

El post: http://antavianarlequi.blogspot.com/2011/01/lectura-i-comentari-da-laltra-banda-del.html

Pilar

Gràcies a tu, Roser. Canvio els enllaços cap al nou blog.

Tatuagem

Maravilloso texto, suena bien!
Saludos

Pilar

Gracias Tatuagem...A ver si te animas a participar!

Tatuagem

Claro, me animo cuando aprenda catalán. ;) Besos

Pilar

Puedes hacerlo en castellano.

Gràcies!