Llibre de les solituds. Poemes 6,7,8 i 9

Trobada a la xarxa

Què res millor que acomiadar l'abril amb un recital de Anton, dels poemes de Miquel Martí i Pol? Gràcies, Anton!

Qé mejor cosa que despedir Abril con un recital de Anton, de los poemas de Miquel Martí i Pol? ¡Gracias, Anton!

LLIBRE DE LES SOLITUDS. POEMES 6,7,8 I 9


Postal de París


Tot és fugaç, però ningú no dorm

al Montparnasse quan La Coupole esclata

de llum i de converses. I demà

començarem el gran pelegrinatge

i jo iniciaré el compte enrere.

L'hivern, cansat, s'acomiada amb pluges,

però la llum dels arbres és molt fina

si el sol travessa el teginat de núvols.

Aquest París és el vellut vermell

del Casino i es diu Amina i Nena,

però també serà un clochard amable

i el lent passeig per la vora del Sena

i els tòpics, tots els tòpics repetits

sense gens de vergonya, i Van Gogh,

Van Gogh per primer cop i ja per sempre.

Tot és fugaç, i ric, i vulnerable,

el deixant el record i un llast immens

d'imatges i secrets incompartibles.



L'Absent


 Ara que ja són més els no records

que allò que havíem de compartir, repasso,

faceciós, el que no sé de tu

per confegir un retrat que m'acompanyi.

Que estranys els mecanismes del desig,

les excuses dels anys i aquest misteri

que et fa present quan no et correspondria

per emplenar, potser, una altra absència.

Però la vida sempre té raó

i en aquest compte estricte a fons perdut

de tant en tant hi apareixes, com una

relíquia de mi que ningú més

que jo no pot acceptar ni comprendre.

Quan te'n vagis de nou no em sentiré

ni trist ni desolat, només, tal volta,

una mica ignorat i més sotmès

a una lleu i subtil malenconia.



El que torna


No emprendré cap viatge. Consirós

I potser decebut, faré l’esforç

De mantenir-me dret, tot i que els vents

No et siguin favorables, per poder

Transmetre confiança, car el temps

Són certament difícils i ningú

No està legitimat per evadir-se.

Immòbil i silent, procuraré

De no permetre’m gaire defallences

I em faré nous forats al cinturó

Per si cal viure temps més durs encara.

Seré el que torna quan tothom hi va,

I empenyorant si cal la poca hisenda

Que encara em queda, deixaré que els anys

M’assaonin la carn perquè floreixi

Quan hagi de florir, sense vergonya.




Cambra d’hotel


Tots els miralls de la complicitat

Reflectien, procaços, les imatges

Dels nostres cossos. I va ser aleshores

Quan vares demanar què en quedaria

D’aquell instant anys a venir. Miraves

Cap a fora i no estic pas gens segur

Que parlessis amb mi; tu mai no feies

Preguntes que et poguessin comprometre

I havies desterrat les confidències

Per preservar no sé quins privilegis.

Queia una pluja fina de desembre

I les branques dels arbres sense fulles

De tant en tant oscil-laven lentíssimes.

Jo, malganós, vaig esbossar un somriure

I en veu molt baixa, com per mi mateix,

Vaig mormolar un parell de frases fetes

Que juraria que no vas sentir.

Ara, passats els anys com tu volies,

Podria dir-te que d’aquell instant

Només me’n queda el buit que ja aleshores

Sentia dintre meu i que amb el temps

Ha anat creixent fins a fer-se insondable:

No res o molt, depèn de com es miri.




Interdicte


Per una llei no escrita faig d’exòtic

Paravent temerari del futur

De mi mateix, i el joc em desconcerta.

Palplantat i expectant, no participo

De gairebé cap vincle que estimuli

I tanmateix el risc no m’abandona.

Què em deuen o què dec? Perplex, contemplo

Tant de paisatge estrany que ni m’atreu

Ni em justifica, i en silenci provo

De sentir alguna veu inconeguda.

Tot és debades; només la mirada

I els pits i el sexe oferts d’aquesta dona,

Present i absent alhora, se’m revelen

Com un intent molt íntim de resposta.