10 de febrer 2013

Vetlla / En vela

Jordi Llavina (Trobada a la xarxa)


Vetlla, es un romanç exempt d’artificis, que ens situa en la narració de la bellesa insòlita del quotidià a través del temps, en què  Jordi Llavina expressa sentiments. Fa servir l’Oda, en l’enyor; la Cançó, en l’evocació i l’Elegia, en la translació del passat al present.
És fàcil endinsar-se en l’itinerari vital del broll de versos, ajudats per l’espígol de referències musicals i literàries que compassen la vida que hi batega. El compàs de la música és la millor eina per recordar i projectar l’essència de les imatges que esdevenen i ens guien a la comprensió del nucli del missatge. No hi ha millor manera de reprendre el cultiu que romania en guaret a les portes del somni i que ens ajuda a perpetuar-nos en passatges i paisatges que ens van corprendre. La nomenclatura literària és important, a banda de les referències a Alcover, Shakespeare i Hesse, entre d’altres, perquè ens ajuda a recórrer la cronologia amorosa i la visibilitat poètica de l’autor mitjançant el personatge que el representa.
Al llarg de l’obra queda palesa l’atenció en moments importants de la vida que impliquen estar alerta. L’allunyament assenyalat per un ratllat a sobre d’un pronom del principi, que transforma la personalització en quelcom neutre i indefinit i anul•la la dependència amorosa, al final esclata en noves vetlles. Aquestes són múltiples i s’omplen de vida en la sendera, sempre nova, del llibre que llegim a mesura que anem vivint.


“Vetlla”, es un romance exento de artificios, que nos sitúa en la narración de la belleza insólita de lo cotidiano a través del tiempo, en que Jordi Llavina expresa sentimientos. Utiliza la Oda, en la añoranza, la Canción, en la evocación y la Elegía, en la traslación del pasado al presente.
Es fácil adentrarse en el itinerario vital del chorro de versos, ayudados por la espiga de referencias musicales y literarias que acompasan la vida que late en ellos. El compás de la música es la mejor herramienta para recordar y proyectar la esencia de las imágenes que se convierten y nos guían a la comprensión del núcleo del mensaje. No hay mejor manera de retomar el cultivo que permanecía en barbecho a las puertas del sueño y que nos ayuda a perpetuar-nos en pasajes y paisajes que nos cautivaron. La nomenclatura literaria es importante, aparte de las referencias a Alcover, Shakespeare y Hesse, entre otros, porque nos ayuda a recorrer la cronología amorosa y la visibilidad poética del autor mediante el personaje que lo representa.
A lo largo de la obra queda patente la atención en momentos importantes de la vida que implican estar alerta. El alejamiento señalado por un rayado sobre un pronombre del principio, que transforma la personalización en algo neutro e indefinido y anula la dependencia amorosa, al final estalla en nuevas vigilias. Éstas son múltiples y se llenan de vida en la vereda, siempre nueva, del libro que leemos a medida que vamos viviendo.



Lectura text



L’amiga em va regalar un llibre
que sempre més m’ha acompanyat.
Conserva entre les velles pàgines
aquella prima cinta negra
que m’ajudava a trobar el vers
que encara havia de llegir.
Avui la cinta és una trena
esbadiada, i el cartró
de la coberta té un doblec
que és com la nafra d’una cara.
Quan em va fer present del llibre,
ella, com jo, també era jove.

Si en vam llegir, plegats, de versos
de l’obra que anys després jo hauria
de repassar sol. el paper, 
que ja era groc, ha criat taques,
taques no gaire diferents
de les que han escollit la pell
d’aquestes mans com qui triava
un àlbum per poder mostrar
segells de col•lecció del temps.
Les guardes semblen un vestit
que s’ha anat deslluint a l’ombra
d’un vestidor, a la llum del dia.

Pel llibre vam conèixer alhora
la sort amarga d’un granger
que havia tret d’un safareig
ple d’aigua fosca i fonda, freda,
el mocador de cap vermell
i els guants de treballar, enfangats,
que hores abans la seva dona
encara havia dut, com sempre.
Solíem recitar de cor
molts versos del poema trist:
“Mocador i guants, despulla horrífica:
el pols negat de la que estimo”.

Torno a obrir el llibre. N’ha saltat
un bitllet groc de tren, senzill,
de quan tenien els vagons
seients vermells i cortinetes
com un teló que s’abaixava
per la finestra, inflat pel vent.
Bitllet gastat, de cartolina,
que du la marca d’un triangle
i ara em fa tanta companyia
com me’n van fer llavors els versos;
troballa d’un viatge, res,
títol d’herència d’un temps mort.

Jordi Llavina: Vetlla

9 comentaris:

rebaixes

Amb el trenet he arribat,
l'ànima al descobert,
buscant recer de veu
que acarona en son dictat.
Finestra oberta del vagó,
la cortina em feia adeu
com pàgina que enyora prec
quan el vent ha pres el so...
Arribaré a descobrir
que un llibre pugui dir
que ja és vell, ja mig mort ?
No voldria, vana sort,
que el missatge descobert
em destroci el trenet.
................ Anton.


Pilar

Quin munt de imatges té aquest poema llarg, Anton.
Pel que fa al fet d'envellir, quelcom va dir un altre poeta: Todo pasa y todo llega, porque lo nuestro es pasar...I jo afegeixo: sortosament, perquè l'eternitat és avorrida. ^0^
Gràcies, Anton!

Eutrapèlia

Jo només en coneixia els contes. Gràcies, Pilar!

Pilar

N'has de conéixer, doncs, el Llavina poeta, Eutrapèlia; és fantàstic. Aquest poemari, Vetlla, explica una història plena de referències de l'època en què es desenvolupa. És un poema riu, com ell diu, en què paga la pena navegar.
Per cert, al març podrem gaudir d'una novel·la. El títol és molt líric: El Flaütista i la captaire...M'encanta!

http://www.udllibros.com/libro-llautista_i_la_captaire,el___cat-W990010097

L'espero en candeletes. ^0^

Pilar

Deixo aquí part del primer capítol (L'he copiat del face perquè aquí no el puc compartir), perquè en tingueu una referència.

1.
La primera vegada que se la va mirar despullada del tot, després de l’episodi oblidable a casa d’una amiga d’ella, va pensar que era una noia que tenia tots els ossos. Fins llavors sempre l’havia abraçat vestida, perquè s’havien conegut dos mesos enrere, al desembre, i feia molt de fred, i al matí, que és quan solien veure’s, l’aire estava impregnat d’una humitat que trigava a eixugar-se. Un dia van quedar per prendre un cafè, i, a l’hora del comiat, en lloc de fer-se dos petons, una mena d’instint els va empènyer a abraçar-se. Van restar agafats l’un a l’altre durant uns quants segons, i al Marc li va semblar que, d’aquesta abraçada, se’n seguia una experiència molt fonda, una mena de sentiment que presagiava l’esclat de la joia o l’esglai del dolor. En qualsevol cas, devia ser l’avís inequívoc de l’amor. El temps que va durar el cafè els havia servit per descobrir, entre altres qüestions, que havien tingut un amic comú, mort un any enrere. No havien segut mai sols, davant per davant, i a ell li costava mantenir la mirada fixa en els ulls d’ella. No era el bar idoni per a aquesta mena de trobades. Hi havia massa xivarri, i massa llum. La frase su tabaco, gracias de la màquina expenedora de cigarrets va sonar diverses vegades mentre ells dos buscaven paraules per explicar alguna cosa; alguna cosa, per fútil que semblés, que servís per espantar la incomoditat del silenci. Un raig de monedes de canvi repicava, de tant en tant, a la boca de metall de la màquina de tabac. El Marc tenia la cullereta a la mà dreta, neta, com l’hi havien portat, perquè prenia el cafè sense sucre.

rebaixes

Has viscut la eternitat ?
O, som nosaltres quelcom ?
Un somriure en el llavi,
contuberni dels meus fets,
viu sempre en temps de vida...
Potser en nostra eternitat
efectiva,
lluirem altres viures
amb patrons diferents
que, podrem reconeixer-los?
i sabem que som nosaltres
que els vivim...
Camàndules em torno
i canviar a estat desconegut
el trobo un insult
a meva humanitat.
............ Anton.

Eutrapèlia

Ja veig que promet!!!

Pilar

No Anton, no he viscut l'esternitat, però algunes eternitats sí que les he viscudes. Somric.

Promet, Eutrapèlia, promet. ^0^

rebaixes

Hi han eternitats que malmeten i altres que alleugeren.Valgam el símil d'aquest desconegut que de vegades se'ns fa etern. Anton

Gràcies!